Mònica Terribas i Quim Masferrer: “Hi ha històries molt dures, sense consol”

Sant Joan DespíA les 10.00 del matí saludaran els espectadors de TV3 des del plató de La Marató, i no se n’acomiadaran fins passada la 1.00 de la matinada. En total, 15 hores d’entreteniment, divulgació i emocions que Quim Masferrer i Mònica Terribas encaren sense pensar en el marcador.

Com s’afronta un programa de 15 hores en directe?

Quim Masferrer: Els presentadors d’altres anys ens han dit que passa molt ràpid, que són 15 hores però que ni te n’adones.

Mònica Terribas: Però hi ha una reflexió que jo faig sempre i que en aquest programa no te la pots fer. Penso: “D’aquí una hora o dues s’haurà acabat”. I aquí en són 15!

Però tu ja fas set hores en directe cada matí. Això no ajuda?

M.T.: Ho vaig intentar comptar així: són dos Matins de Catalunya Ràdio seguits més una propina. Però no: la televisió t’exigeix molta més atenció, perquè la teva feina determina la feina de moltíssima gent: càmeres, llums, controladors de so... I si tu no estàs fent bé la teva feina accidentes la feina d’un munt de gent. Això també pot passar a la ràdio, però aquí tothom depèn de si tu ho fas bé, i, per tant, el nivell de tensió és molt més alt. A part que hem d’anar circulant pel plató, que és una cosa que ni jo ni el Quim estem acostumats a fer. Jo només ho faig en programes electorals, però això és un programa d’entreteniment i el registre és molt diferent.

Tu vas treballar molt temps a TV3, vas arribar a ser-ne directora, però mai havies fet La Marató. ¿Era una espina que tenies clavada?

M.T.: Clavada no, però sí que recordo anar cap a casa i pensar: “Mira, no hauràs fet mai La Marató ”. És una cosa que forma part de la cultura de la gent d’aquesta casa i els que hi hem estat implicats. Hi havia participat cada any, de moltes maneres: presentant-ne bocins, fent entrevistes... Però tenia la sensació que no ho havia pogut fer. Quan em va trucar l’Eugeni Sallent i em va proposar presentar-la amb el Quim vaig al·lucinar. Em feia molta il·lusió que hagués pensat en mi. Li vaig dir que sí immediatament i es va quedar molt parat, però em va semblar que amb el Quim ens entendríem molt bé, perquè a ell el mou el mateix que a mi, que és participar de la vida de la gent.

¿Tu també vas dir que sí tan clarament, Quim?

Q.M.: És curiós, perquè la Mònica diu que marxava de la direcció de TV3 amb la recança de no haver fet mai La Marató i, en canvi, jo no m’ho havia plantejat mai. Quan em va trucar l’Eugeni Sallent, el primer que em va sortir va ser: “No sé si aneu bé”. Però després, amb calma, sabent que hi hauria la Mònica al costat i veient la confiança que es posava en la meva capacitat de poder-ho fer, vaig pensar que allò que no m’havia plantejat mai era una autèntica passada. Jo recordo la primera Marató, fa 23 anys, i recordo trucar per fer un donatiu des del menjador de casa. Si en aquell moment m’haguessin dit que 23 anys després tindria l’honor de fer de presentador, no m’ho hauria cregut. És una passada poder viure això!

Veniu de registres molt diferents. Us complementareu bé?

Q.M.: Jo el que veig és que hi ha coses que fa la Mònica que jo no seria capaç de fer, però també hi ha moltes coses que compartim. La intersecció dels dos conjunts és força gran.

M.T.: Després dels assajos, jo diria que no tenim registres tan diferents, en realitat. Ens és molt fàcil improvisar junts, comunicar-nos.

Havent assajat i coneixent els testimonis, ¿hi ha algun moment del programa que cregueu que serà especialment emotiu?

M.T.: N’hi ha molts. Hi ha un parell o tres d’històries que són molt dures perquè no tenen cap mirada de consol. Quan analitzes una situació i intentes racionalitzar-la, sempre has de trobar un punt de fuga per on poder respirar. I n’hi ha que no en tenen, però tot i així s’ha de tirar endavant. Hi ha coses que són com espases de Dàmocles que pengen tota la vida sobre la cosa que més estimes, que és un fill.

Q.M.: Però llavors de cop i volta notes que darrere d’una tragèdia s’obre l’esperança, i t’adones que la recerca serveix per salvar vides. Tindrem testimonis que si són aquí és perquè hi ha hagut recerca, perquè si no no els podríem entrevistar, i això és molt fort.

M.T.: I també t’adones que la naturalesa humana canvia molt d’una persona a una altra: tens persones que han viscut el mateix però que la seva actitud vital no té res a veure.

Us preocupa el marcador?

M.T.: Zero.

Q.M.: És que La Marató no es fa per aconseguir rècords. L’objectiu de La Marató és que gràcies a la generositat de la gent puguem fer un petit afegitó al que ha de fer l’administració. No ho oblidem, això: l’administració té un deure, i nosaltres el que fem, a través de tot aquest equip, tot aquest país i tot aquest voluntariat, és aconseguir uns diners. Que aquests diners siguin més o menys depèn de moltes variables, però el que és important és que la gent sap que aquests diners que dóna van a petar a una bona causa que a més no és immediata. No són uns aiguats que hi va haver la setmana passada: aquí sovint el resultat el veiem d’aquí 15, 20 o 30 anys. Jo crec que això és el més interessant de La Marató. No ens agrada caure en la cosa més sensacionalista de superar l’any passat; crec que no ens pertoca. De fet, ni jo ni la Mònica sabem la xifra de l’any passat.