Mònica Terribas i la potent metàfora del calidoscopi

Aquest dijous la periodista Mònica Terribas va pronunciar un discurs important en l’acte de recepció com a membre numerària de la secció de filosofia i ciències socials de l’IEC. Fa anys que llegeixo diagnòstics sobre per què la comunicació sembla haver fet pana, com a mínim en el seu vessant més cívic i democràtic (una altra cosa és el consum bulímic d’estímuls). Però no havia trobat encara un text que fes el clic total, entomant tots els angles que cal considerar quan analitzem un assumpte tan transversal com la transmissió del coneixement.

Terribas va denunciar la destrucció de la capacitat d’espera. El no-temps, l’anomena. L’acceleració és tan ràpida que, de fet, hem girat com un mitjó la manera com la població accedeix a l'actualitat. Tradicionalment, hi arribava des de la informació i, un cop digerida, sobrevenia l’anàlisi. No pas ara: el primer estímul sol ser ja l’opinió –per força parcial i esbiaixada– i només una minoria acaba aprofundint en el relat dels fets. Hi ha una metàfora que em sembla clau. “En dues dècades, hem canviat els binocles pel calidoscopi”, explicava Terribas. “Els binocles permeten observar l’horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l’ull i el sotmet a l’impacte capriciós de mil formes i colors que es van bellugant en la retina fins a formar figures agradables a la vista”. El problema, esclar, és que si tothom mira el seu propi calidoscopi no hi ha connexió possible entre individus. Ni acció col·lectiva. Considerat des de l’òptica d’una cultura demogràficament modesta, el caràcter global d’aquesta tendència encara resulta més desesperançador. Tant de bo l’IEC publiqui aviat el discurs a la xarxa, ni que sigui perquè el pugui consumir cadascú –cruel paradoxa– en la seva pantalla.