Ets monàrquic i no ho saps

Un dels malabars retòrics més divertits de la Transició, perpetrat per certa esquerra de sofà, era declarar-se no monàrquic, però sí joancarlista. Quan va caure la màscara campechana del rei, de seguida es va traçar el tallafoc del seu pis. I aquells republicans d’esperit van afanyar-se a dir que seguien sense ser monàrquics, però sí felipistes. Era l’època d’el preparao, una altra argúcia per posar l’accent en la suposada professionalitat de l’ocupant, i no debatre així l’aberració democràtica que suposa escollir caps d’estat a partir del caprici de les còpules i la loteria genètica. Ara que portem mesos veient com la premsa va construint l’efecto Leonor, veiem de nou com diaris que van ser fundats amb una certa aroma republicana s’afanyen a salvaguardar, com a bona premsa d’estat, aquesta institució obsoleta. No trigarem a llegir veus saberudes dient que ells no són monàrquics, però sí elionoristes.

El País titulava diumenge en portada: “La monarquia entra en una nova era”. El terme era suggereix molts anys a venir i com a molt s’atreveix a dir que el camí “no està exempt de riscos”. Cap debat, cap pensem-hi, cap qüestionament: empassar la glopada i avall. Paul Preston ens venia a l’interior la figura de Joan Carles I com un heroi, pocs dies després que Tejero l’acusés d’estar rere el 23-F. El Mundo, que va ser fundat sense l’actual deriva conservadora i extremista, també li fa el favor a l’hereva, amb una enquesta pròpia on afirma que el 70% donen suport al jurament de la jove. Tant de bo un botó com el que va instal·lar el Guardian fa uns anys, quan havia de néixer el fill de Kate Middleton: si el clicaves, desapareixien de la portada totes les notícies sobre la monarquia. Preparem-nos per a un empatx de sucre de gent que ahir era joancarlista, avui felipista i demà elionorista. Però mai monàrquics, sobretot.