5G, els mòbils del futur
Els Jocs Olímpics d’Hivern del mes que ve a Pyeongchang seran el primer esdeveniment amb cobertura mòbil de cinquena generació. Però nosaltres encara trigarem a tenir-ne
Resposta gairebé instantània, en menys d’una mil·lèsima de segon. Més velocitat de connexió, per descarregar una pel·lícula d’alta definició en el mateix temps que ara cal per baixar una cançó. I capacitat per atendre molts més dispositius amb cada antena, en previsió dels milions d’objectes municipals, industrials i domèstics que caldrà connectar. Aquestes són les tres promeses de la cinquena generació (5G) de telecomunicacions mòbils, que protagonitzarà el Mobile World Congress (MWC) del mes que ve i entrarà en servei comercial abans que s’acabi aquesta dècada. Fins aleshores, operadores de telefonia i subministradors d’equipament maniobren per aconseguir que les seves tecnologies s’imposin com a estàndards mundials i emportar-se el tall més gros del pastís, sigui en negoci directe o bé en forma de drets de patent que els competidors hauran de pagar.
Encara falta més d’un any perquè el 3GPP, l’organisme promotor de la banda ampla mòbil que agrupa les grans associacions sectorials d’Europa, l’Àsia i l’Amèrica del Nord, determini les especificacions tècniques definitives de les xarxes de cinquena generació i els terminals compatibles. Els primers serveis comercials arribaran a finals del 2019 i els desplegaments massius tindran lloc durant el 2020. Tanmateix, a tot el món es multipliquen les proves pilot de tecnologies vinculades a la 5G, amb participació d’administracions públiques, centres de recerca, telecos, proveïdors i fabricants de components, sovint implicats en diversos projectes alhora.
En aquesta línia s’han d’interpretar les diverses iniciatives locals en curs. 5GCity, un projecte europeu en què participen Cellnex i i2CAT, pretén comprovar si són viables unes xarxes d’antenes de mòbil de titularitat municipal que es llogarien als operadors interessats. 5GBarcelona, liderada per la Mobile World Capital Barcelona i el citat i2CAT, transformarà la ciutat en un camp de proves d’aplicacions de la 5G a disposició de les empreses del sector. I el pla Ciudades Inteligentes 5G de Telefónica farà servir d’aquí al 2020 les poblacions de Talavera de la Reina (Toledo) i Segòvia com a laboratoris dels futurs serveis 5G, aprofitant que es tracta de localitats aïllades radioelèctricament, fàcils de cobrir amb poques antenes i amb un volum de trànsit de dades en 3G que es pot concentrar en la banda de ràdio de 900 MHz de l’operadora, deixant lliure la de 2.100 MHz per a la 4G que acollirà les proves.
L’ús de l’espectre radioelèctric és un dels aspectes més importants. Les operadores no volen que els torni a passar com amb la 3G, quan van pagar grans fortunes per les concessions de freqüències sense que els clients hi veiessin cap utilitat. Ara volen optimitzar els diners que paguen a l’Estat per disposar de bandes de ràdio i esperen que siguin les aplicacions (cotxes connectats, telemedicina, indústria, turisme, entreteniment) les que generin la demanda. En els pròxims mesos, l’administració espanyola ha de licitar noves freqüències, reordenar les ja concedides perquè cada operadora pugui disposar de bandes contigües i alliberar per als mòbils la banda dels 700 MHz, ara ocupada per la TDT, fet que obligarà a resintonitzar altre cop tots els televisors de l’Estat. A més, la 5G preveu l’ús de les anomenades bandes mil·limètriques, freqüències molt altes de poc abast i poca penetració en interiors, i per això caldrà incrementar la densitat d’antenes a les ciutats. Fins i tot es parla de transformar els routers domèstics de fibra òptica instal·lats a les plantes baixes dels edificis en microantenes de mòbil que donin servei no només al mateix client sinó també als vianants que passin pel carrer.
Proves amb xarxes 4G
En tot cas, gairebé totes les proves pilot de 5G que s’estan duent a terme s’anuncien com a “5G”, però en realitat fan servir xarxes 4G supervitaminades (anomenades 4.5G o 4.9G) per provar serveis que es traslladaran a la 5G quan sigui una realitat. Per exemple, Vodafone ja aplica al centre de Barcelona i tres ciutats més el sistema Massive MIMO, que multiplica per cinc la capacitat de les antenes en grans concentracions d’usuaris, i ha incorporat a la seva xarxa espanyola la intel·ligència artificial per assignar automàticament en cada cas la millor combinació de freqüències possible i reduir a la meitat el temps de traspàs del telèfon entre antenes. Tots els subministradors estan augmentant la potència de càlcul dels equips a peu d’antena, per acostar la capacitat computacional als equips de ràdio i millorar el retard de les connexions. Aquí entren en joc fabricants de xips com Intel i Qualcomm, que aposten molt fort per la 5G; entre altres coses, d’ells depèn que puguem portar un terminal 5G a la butxaca: al MWC del 2016, un telèfon 5G tenia la mida d’una nevera; al del 2017, la d’una rentadora; aquest any serà com un microones.
Una excepció a aquesta provisionalitat és el desplegament de 5G que Korea Telecom (KT) ha fet a Pyeongchang amb equips de Samsung per als Jocs Olímpics d’Hivern del mes que ve. Tot i ser d’abast limitat, serà el primer servei 5G en producció i permetrà, per exemple, encerclar virtualment els patinadors a l’estil Matrix o posar càmeres en directe en un trineu a 150 km/h, impossible de cobrir amb connexions 4G.
La firma sueca Ericsson assegura que d’aquí cinc anys -el període habitual per a aquesta mena de pronòstics, prou ajustat per donar idea de proximitat i prou generós perquè quan arribi la data poca gent recordi si va ser encertat- hi haurà al món 1.000 milions de línies de tecnologia 5G sobre un total de 9.100 milions (ara n’hi ha 7.800 milions). La xifra no inclou els objectes connectats ni les aplicacions anomenades Fixed Wireless Access, que consisteixen a fer servir connexions mòbils de gran capacitat i alta velocitat per portar la banda ampla a llocs on no resulta rendible fer arribar la fibra òptica, com els entorns rurals, tradicionalment tan mal atesos.
