Els mitjans friquis: més perillosos del que semblen

Ahir dedicava la columna a aquell periodista suec amb mig milió de seguidors a X que compartia una foto de l’enèsima manifestació antiamnistia i el lema “Això no ho veuràs als mitjans”. Ha estat foto de portada a tots quatre diaris de Madrid, a El Periódico, a La Vanguardia, a Diario de Sevilla, a Heraldo de Aragón, a La Nueva España, al Diario Montañés i ja paro, perquè em menjaria la columna només enumerant-los. Estimular el victimisme i fer creure que es comparteix informació prohibida és una bona tàctica per embadalir babaus.

Alguns mitjans digitals exploten aquesta idea de publicar el que els altres no s’atreveixen a publicar. Vist des de fora de l’univers llardós que generen, poden fer gràcia i tot. Quan el mitjà multifòbic Rambla Libre titula “Los canarios, los más gilipollas del mundo mundial” (aparentment per un assumpte privat de l’editor), qualsevol persona amb dos dits de front situa el mitjà a l’estatus de les barraques de fira. Però tenen el seu efecte en la totalitat del sistema. O, almenys, això és el que suggereix l’últim estudi del Reuters Institute on pregunta als enquestats si creuen que les diferències de credibilitat entre mitjans són grans i petites. Els resultats són molt poc homogenis. Als Estats Units, per exemple, la immensa majoria hi veu una gran disparitat de rigor. En canvi, a l’Índia la noció general és que, si fa no fa, tots són la mateixa cosa. No hi ha dades espanyoles, però sospito que la situació deu ser més propera a la de l’Índia, perquè els diaris de Madrid, especialment els de dretes, s’han polaritzat tant que el seu to –i la contínua apel·lació als sentiments i l’orgull ferit– és sovint més proper al de la premsa tabloide que a la de prestigi. Cal preguntar-se, per tant, a qui beneficia aquest soroll infantilitzant, que separa la ciutadania de la informació.