El misteri que uneix Steve Martin, Selena Gomez i Martin Short

Aconseguir que sorgeixi la comèdia entre Steve Martin i Martin Short sol ser bastant senzill: simplement els poses junts. Quan a principis d’aquest estiu van fer un vídeo en què recordaven els seus anys d’amistat i col·laboració, no van poder evitar caure en el seu ritme habitual de bromes i acudits. Steve Martin i Martin Short poden fer rèpliques i contrarèpliques hilarants fins i tot adormits, però què passa quan els treus de la seva zona de confort i els poses en una sèrie interpretant dos xòumans decrèpits i acabats? Què passaria si formessin equip amb una tercera intèrpret diametralment oposada a la seva generació, com ara Selena Gomez? Què passaria si la sèrie no només fos un retrat de la vida novaiorquesa sinó també la investigació d’un assassinat?

Aquesta és la singular però efectiva premissa de Solo asesinatos en el edificio, que s’estrena aquest dimarts a Disney+. La sèrie, en la qual Gomez, Short i Martin interpreten els residents d’un edifici estil beaux-arts units per la mort d’un veí, és una comèdia amb un misteri que ens porta a fer-nos una pregunta més bàsica: com ha acabat existint aquesta sèrie?

La resposta no és un algoritme informàtic o un tauler de dards, sinó un procés que s’ha gestat durant anys. El resultat final és una sèrie que ha aconseguit que Gomez, actriu i cantant pop, hagi tornat a la televisió per primera vegada des de l’any 2000, quan protagonitzava Los magos de Waverly Place, i que Martin faci el seu primer paper fix en televisió. 

Nova York, riure i assassinats

Solo asesinatos en el edificio ha sigut una sorpresa per als seus tres protagonistes i ha demostrat que la rutina de Short i Martin tenia espai per a nous trucs i nous companys d'equip. També ha demostrat que Gomez podia estar a l’altura dels seus dos experimentats coprotagonistes. Com explica l’actriu en una entrevista telefònica per separat, actuar al costat de Steve Martin i Martin Short és una tasca intimidant. “No sabien què esperar d’una actriu de 29 anys i no sabien gaires coses sobre mi", explica. "Ens vam anar coneixent a mesura que rodàvem".

La premissa principal de la sèrie la va anar gestant Martin durant diversos anys. L'actor explica que la idea va sorgir durant una festa en la qual l'amfitrió li va demanar que escrigués alguna cosa per a tres convidats més als quals només va descriure com "els actors més vells de Broadway". "La idea em va venir al cap gairebé immediatament: vivien en un edifici i estaven interessats en el món del crim. Com que no tindrien prou energia per desplaçar-se fins al centre de la ciutat, només investigarien els crims que tinguessin lloc al seu edifici", explica Martin, que assegura que no tenia cap mena d'interès en fer la sèrie ell mateix fins que Short, de 71 anys, li va suggerir que podien protagonitzar-la junts. "El Marty em va dir «Saps? Tu també ets vell, podríem fer-ho», recorda.

El camí per aparellar-los en la sèrie, però, va ser una mica més difícil. Durant força temps, Martin havia rebut ofertes per part de diversos productors de televisió, com ara Dan Fogelman, creador del drama familiar This is us. Quan Fogelman i el seu soci, Jess Rosenthal, van acordar una reunió amb Martin fa un parell d’anys, esperaven una trobada memorable amb un dels seus herois de la comèdia, però esperaven pocs resultats tangibles. Quan faltava poc perquè s'acabés el dinar amb Fogelman i Rosenthal, Martin els va explicar la idea que després es convertiria en Solo asesinatos en el edificio. Després d'una bona estona intentant-los convèncer, va afegir que potser li agradaria protagonitzar-la amb Short.

Tot i que ara són amics inseparables, Short encara recorda el sentiment d'inferioritat que tenia quan l'any 1986 va conèixer Martin en el rodatge d'Els Tres Amigos. Fer el seu primer paper cinematogràfic al costat de Martin i Chevy Chase el feia sentir com "l'amic pobre". Malgrat un currículum estimable que inclou SCTV i Saturday Night Live, Short assegura que llavors es va sentir intimidat per Martin. "Durant les primeres setmanes vaig haver de fer una suplantació d'identitat per relaxar-me", explica. Trenta-cinc anys després, la sèrie de Disney+ els ha tornat a reunir en els papers del Charles (Martin), un actor en decadència que fa anys va protagonitzar un drama policial, i l'Oliver (Short), un director de Broadway que va ser molt famós en el seu moment i que busca noves oportunitats.

John Hoffman, que és el showrunner de Solo asesinatos en el edificio i comparteix el crèdit amb Martin per la creació de la sèrie, assegura que el nucli del programa no és l'edat dels seus actors principals, sinó la idea de "tres persones solitàries que acaben connectant". Hoffman explica que aquesta premissa és la que diferencia aquesta sèrie del seu anterior treball, Grace y Frankie (Netflix), en què l'envelliment i els problemes derivats eren el centre de la ficció.

Mentre Hoffman i els seus col·legues construïen el nou programa, recelaven de fer que els seus tres personatges principals fossin massa similars. La seva solució va ser fer que el Charles i l'Oliver forgessin una incòmoda aliança amb un tercer personatge, la Mabel, una jove sarcàstica que no se sap ben bé com pot permetre's viure al seu edifici o per què li interessa tant el crim central de la història. Fogelman assegura que Gomez era l'arquetip que feien servir els productors mentre esbossaven el personatge, i més tard van saber per sorpresa que en realitat estava interessada en el paper.

Tenint en compte el salt inusual que Solo asesinatos en el edificio representa per a cadascuna de les seves estrelles, tots estan intentant trobar l'equilibri entre preocupar-se pel seu èxit i actuar amb indiferència sobre les seves esperances respecte a la sèrie. Martin cita una frase que atribueix al seu amic i actor Richard E. Grant: “Poses el cor i l’ànima en alguna cosa, els teus somnis, les teves grans esperances. Després, t’adones que és un títol més al prestatge". Quan Short ho sent no es pot contenir i diu amb sarcasme: "Això és un pensament optimista". "Saps què acaba passant? Rius, estimes els teus fills, tens un ictus i mors". Martin, amb to grandiloqüent, contesta: "Moltes gràcies".