Alba Ribas: “Mirant enrere m’adono que vaig rodar escenes de sexe sense uns protocols que eren necessaris”

BarcelonaAlba Ribas va debutar al cinema quan tenia 18 anys amb la pel·lícula Diario de una ninfómana (2008) i, des d'aleshores, s'ha traçat una extensa trajectòria en el camp audiovisual. Ribas ha treballat en sèries com El barco (2011), d'Antena 3, i Cites (2016), de TV3, i en pel·lícules com Barcelona nit d'estiu (2013) i T'estimo, imbècil (2020). Aquestes setmanes ha tornat a les pantalles per partida doble. Als cinemes ha estrenat Pídeme lo que quieras, l'adaptació de la novel·la eròtica de Megan Maxwell en què interpreta una noia alemanya amiga de la protagonista, i a la televisió hi apareix amb Santuario, una sèrie distòpica d'Antena 3 en què encarna una embarassada en un món on, per gestar una criatura, cal aïllar-se de l'exterior.

Són dos projectes molt diferents. Què ha de tenir un personatge perquè et vingui de gust fer-lo?

— A la nostra feina poder escollir és un privilegi enorme que no tothom es pot permetre. De fet, crec que només ho pot fer un percentatge molt petit d’actors i actrius d’aquest país. No és només una vocació, és la professió que ens ha de permetre pagar el lloguer, la roba, el menjar, la teràpia. Jo no tinc gaires oportunitats d’escollir. Amb les companyes de professió diem que alguns projectes són alimentaris i que altres són alimentaris de l’ànima. Però amb el temps he après a abraçar i buscar el cantó positiu de tot el que m’arriba. I sempre acabo trobant amics i experiències que em fan créixer com a actriu.

Com vius la inestabilitat de la professió?

— Mai a la vida he trobat res on convisquin l’amor i l’odi amb tanta intensitat. M’aporta els moments d’amor i felicitat més grans de la meva vida, amb una adrenalina i un benestar brutal. I, a la vegada, és l’element que més em pot enfonsar, deprimir, fer-me sentir que no soc vàlida. No hi ha feina per a totes les que som, estem fent exàmens contínuament. Això no passa en altres àmbits i és un desgast molt fort.

Què et va portar a escollir aquest ofici?

— Vaig començar fent teatre a l’escola, m’agradava molt. Soc una persona tímida, tancada. Aparentment això no hauria de ser vàlid per a una actriu, però en aquell moment em va donar un canal d’expressió que em va ajudar molt. I aleshores em va sortir l’oportunitat de fer un càsting per a Diario de una ninfómana. No m’havia plantejat mai que em podia guanyar la vida fent això. Vaig treballar per primera vegada, em va agafar una representant, vaig confirmar que la feina m’encantava i a partir de llavors va ser una mica una cadena.

Eres molt jove i la teva primera pel·lícula tenia un alt contingut d’escenes sexuals. Han canviat molt les coses?

— De fet jo tenia 17 anys, es van haver d’esperar que en fes 18 per poder rodar aquestes escenes. Ara que he rodat Pídeme lo que quieras, que també té bastant contingut sexual, m’adono que les coses han canviat moltíssim. Per primera vegada a la meva vida, amb 36 anys, he tingut una coordinadora d’intimitat. Abans, tant jo com les meves companyes vam haver de trobar altres recursos. Durant anys hem hagut de fer la pell molt dura i cuidar-nos entre nosaltres, fent pinya amb les companyes de vestuari i maquillatge. 

En tens una mala experiència?

— M’emociona pensar que a les Albes que ara tenen 18 anys no els tocarà rodar de la manera com ho vaig fer jo. Em van posar a rodar amb persones de 35, 40 anys escenes de sexe explícit en una banyera, en un llit. Per sort la gent de vestuari i maquillatge em va protegir molt. Però mirant enrere m’adono que vaig rodar escenes de sexe sense uns protocols que eren necessaris. Abans les coses es feien així, suposo, però m’alegra veure que n’hem après i hem reflexionat. La coordinadora d’intimitat no només ens protegeix de les coses més bàsiques, com ara si no vull que se’m vegin tant els pits o si necessito una pròtesi perquè em sento incòmoda. També s'encarrega de crear un espai íntim sense el productor i la directora, i treballa amb el bagatge de cadascú.

Com a actriu, el cos és la teva eina de treball i, per tant, estàs més exposada que en altres oficis. Has patit molta pressió estètica?

— Tant si em dediqués a això com a una altra cosa, la relació amb el meu cos seria la mateixa. No soc una persona gaire coneguda, la pressió que sento és pel fet de ser dona i pel món en què vivim, ple de judicis i exigències sobre el nostre físic. Per molt que contínuament estiguem reeducant-nos, tot això segueix existint.

És un ofici molt competitiu i amb molta voracitat per triomfar per part de la majoria d’intèrprets. Com ho vius?

— Aquest ha estat el conflicte de la meva vintena. L’he passat amb molta teràpia. Com que és una feina vocacional, sembla que la meva identitat depengui només d’això. És molt perillós, perquè l’èxit i la felicitat passen pel que estigui vivint com a actriu. Si visc així acabo morint d’ansietat. Per això he hagut de treballar aquestes projeccions que tenia de triomfar o no triomfar i ara estic molt més en pau. Soc l’Alba, soc actriu, però també soc moltíssimes altres coses. És l’única manera de sobreviure. 

També tens un projecte d'artesania, Parda Objetos. Què ha representat per a tu?

— El vam arrencar amb la meva millor amiga arran de la pandèmia. Teníem ganes de fer alguna cosa amb les mans, vam agafar un taller i una mica per casualitat vam començar a provar coses amb les rajoles. Per primera vegada, he sentit que tenia una feina que controlava jo. La interpretació fa que algú des de fora t'hagi de validar sempre, mentre que aquí la feina depenia exclusivament de mi i de la meva amiga. Ha estat molt bonic.