Mira, mama, he pintat la portada de lila

Hi ha mitjans de la dreta més carpetovetònica que cada 8-M es mostren més preocupats per la divisió en el feminisme que pels problemes de les dones per la desigualtat salarial, la violència sexual, el desequilibri en el repartiment de les tasques domèstiques, la delegació permanent de les cures, el sostre de vidre, el terra enganxós, la cosificació i sexualització constants, la censura si es declaren sexualment actives o vesteixen així o aixà, la violència obstètrica, les dificultats de la conciliació (i l’assumpció que són elles les que han de conciliar), l’asimetria en els espais d’opinió i reivindicació, el biaix de sexe en la investigació mèdica i farmacològica, la pressió estètica molt més sagnant que en el cas dels homes, l’edatisme que s’acarnissa especialment amb les dones, el menysteniment del futbol femení (i tantes altres disciplines), la insuficiència de les baixes per maternitat, el sacrifici en nombre de fills que sovint paguen les altes directives (però no pas ells), l’oblit històric de les artistes, la repressió que apliquen a la dona religions de tota mena, els cànons culturals masculinitzats, l’oblit de les dones en la història, la poca presència femenina en llocs de responsabilitat al cinema, les joguines que perpetuen rols sexistes, la dificultat a l’hora de visibilitzar referents femenins per esperonar vocacions de les noies per carreres tècniques i, en fi, mil i un micromasclismes.

Posar el crit al cel perquè aquest 8-M no hi ha una manifestació, sinó dues, és mirar el dit per no haver d’admetre que hi ha una lluna així de grossa. És sotmetre-ho tot a la política partidista, narrada de manera indefectible des d’una posició testosterònica. Però tu ja has resolt l’expedient, pintant la portada de lila.