Miquel Ferreres: “En algunes coses estem pitjor que amb el franquisme”

BarcelonaDeia Schopenhauer que la primera -si no l’única- condició d’un bon estil és tenir alguna cosa a dir. L’estil de Ferreres és d’aquells reconeixibles a simple vista des de molta distància. Però el que és fonamental és que aquest dibuixant -no li fa el pes la melosa paraula ninotaire - té alguna cosa a dir. No només amb el llapis i la tinta xinesa: també quan el tens al davant, cara a cara, amb aquella mirada intensa de guineu, perquè el teu diari l’ha fitxat per fer un acudit diari a la contraportada i tu tens la sort d’entrevistar-lo.

Com que el nom fa la cosa, primer preguntaré per què no li agrada el terme ninotaire.

No em satisfà... el trobo una mica degradant, però no sabria dir per què.

I, per tant, com es presenta?

Com a dibuixant. És el meu ofici i és una paraula neutra. Jo abans de fer de dibuixant de premsa vaig dibuixar moltes coses: moda, peces de cotxe... Puc dibuixar de tot, i també he fet il·lustració. Perquè l’acudit és una cosa i il·lustrar n’és una altra: és donar un suport a un text que ha fet algú altre. I encara que no hi estiguis d’acord, en fas una interpretació gràfica. Això de ninotaire crec que ve de Pere Calders.

Diuen que li agradava al Cesc.

I em sembla bé, però m’estimo més l’altre. Però no és per donar-li més categoria, eh? Només que em sembla més precís.

És prou veterà per haver-ne vist de tots colors, dibuixant Ferreres. ¿És exagerat dir que la llibertat d’expressió està retrocedint a Espanya al nivell del tardofranquisme?

En algunes coses estem pitjor que amb el franquisme. Ho deia, aquí a l’ARA, el Feliu Formosa: amb el franquisme tu sabies quines mines no havies de trepitjar, però ara no saps per on vas. Jo vaig començar a dibuixar quan encara hi havia Franco. I realment el que està passant ara ni ho havíem vist mai ni ens ho imaginàvem. Per això la indignació general la veus més en gent gran. Veuen que tornem a una situació que creien superada. Constatar això quan et queda poc temps de vida et genera una desesperació tremenda. I una indignació tan forta que faries el que fes falta. Hi ha un substrat a Espanya que no se’n va i que ha quedat dissimulat sota una capa de democràcia formal que ha acabat saltant. I això, per cert, ja es veia sense el Procés. No és per culpa del Procés, que ha passat.

¿Són temps més agraïts o més difícils, per a l’ofici?

Per un cantó és més difícil. Però per l’altre t’estimula, perquè no hi ha un moment de calma i hi ha reptes constants. Primer, perquè s’acumulen molts casos de censura en poc temps. I, després, perquè tots plegats estem insegurs. Ara bé, precisament és ara quan cal fer el cor fort: no podem retrocedir. Això sí, a cada moment penses: per on vindran, ara? Per on sortiran? Si a més estàs en un mitjà que no és de la teva corda i hi ets en una posició estranya, encara ho fa més incòmode. Per dibuixar en un diari has de tenir una bona atmosfera i suport de la direcció i els companys. Si no, és un neguit que quasi et faria canviar d’ofici perquè no saps per on vindrà la garrotada.

La garrotada ve, a vegades, per vies insospitades. Com ser acomiadatEl Periódico. El diari argüia qüestions econòmiques però és obvi que el seu discurs hi generava incomoditat.

No m’havia passat mai... A veure, si un dibuixant es torna boig i fa coses infumables o impublicables, hi ha sempre el filtre de la direcció i de la gent que tens per sobre. No ets com un cantant que va en solitari. Però el dibuixant ha de ser un punt excèntric per poder anar més enllà del que es diu oficialment. I el dibuix, per naturalesa, ha de cridar l’atenció, perquè si no és una cosa que queda anodina. Si no, per a què serveix?

De fet, abans ja se n’havia anat de La Vanguardia perquè no li deixaven prou llibertat creativa.

Hi ha una llibertat inicial, de quan vas a treballar en un mitjà i ningú et diu el menú de les coses que no pots tocar. “Vagi fent, vagi fent”, et diuen. Però un cop publiques segons què, n’hi ha un que s’emprenya i truca. Doncs bé: si tu ets el director, has de fer-li entendre al qui truca com va això dels diaris i els opinadors. Però no pot repercutir-te a tu. Si cadascú sap el seu lloc, el dibuixant camina amb seguretat. Pot ser que un dia et diguin que això no pot sortir o que et demanin suavitzar una vinyeta. I si només és un dia transigeixes, esclar. Però quan hi ha massa pegues la situació es torna impossible perquè aleshores afecta la teva capacitat creativa.

Ha dit que no es considera un humorista de mel i mató. Certament se li nota que és més de pebre. ¿La transgressió és una planta que cal regar cada dia?

A veure, no té per què ser cada dia, però sí que l’has d’anar traient. El dibuixant ha de sorprendre. I pot ser que algun dia un dibuix et surti tendre, romàntic o tranquil. Tu li presentes un món diferent cada dia al lector i busques no ser repetitiu o previsible. Però has de poder dir que el rei va despullat. Si es trenca una cama perquè estava fent el tomàquet i resulta que això ja ho sap tothom, només faltaria que el dibuixant no ho pogués dir.

El privilegi del dibuixant és poder dir abans que ningú en públic allò que ja es comenta en privat.

Sí, això passa. Sobretot, insisteixo, quan tothom ja coneix un tema i pots jugar amb les complicitats. Si ho diguessis el primer però ningú ho captés, la gent diria: “Però aquest tio de què va?” La meva feina no és informar el primer. I és per això que hi ha notícies que prefereixo comentar una mica endarrerides, perquè tothom en vagi ple i hi hagi reaccions que pugui incorporar.

És dels pocs que encara fan tot el procés amb llapis, tinta xinesa i aquarel·les.

Sí, el meu modus operandi és ben antic. Quan tinc el tema, començo a fer esbossos en brut, a veure com plantejaré l’acudit. Aleshores soc com un fotògraf quan compon i prepara un enquadrament. Miro què hi poso, qui diu què, en quina situació... I aleshores ho passo a net en un paper bo. Gasto un paper bo perquè pugui rebre bé la tinta xinesa. Si hi ha caricatures, busco una fotografia d’aquell personatge amb l’expressió que m’interessi, a menys que siguin Rajoy o Puigdemont, que ja els faig cada dia. Guardo retalls i retalls de diaris o revistes en sobres: aquí hi ha els de la CUP, aquí els del PP, aquí els jutges, aquí banca i grans empreses... Un cop acabat a net el llapis, ho passo a tinta xinesa i, després, a color amb aquarel·les.

Romàntic?

Potser sí. Però és el millor procediment. I ho faig amb plumilla, que en català correcte es diu plomí. És la tinta xinesa metàl·lica, descendent de la ploma d’ànec amb què s’escrivia antigament. És una eina de metall dividida pel mig, que se suca a la tinta i permet fer un sol traç més gruixut aquí o més prim allà, al teu gust.

És present a les xarxes socials?

No, no. No m’interessa gaire saber què diuen de mi. La meva dona s’ho mira i fa de filtre: el que sap que m’ha d’emprenyar massa, no m’ho diu. Per fer bé una feina has d’estar concentrat. Les coses que em puguin distreure o alterar no m’interessen.

¿Necessita un cert estat d’ànim per dibuixar?

Sí. Quan estàs alterat, sigui pel tema que vols fer o per un assumpte personal, no et pots posar a la taula de dibuix. Cal estar descansat, tranquil i desconnectat de tot. Jo, per exemple, em poso música clàssica després d’escoltar les tertúlies. Això si valen la pena, que si no les trec. I estic al meu estudi, tranquil. Com un frare.

Quant de temps?

N’hi ha que surten aviat i n’hi ha que m’hi embolico. Com quan faig paròdies històriques, que m’agraden molt. Sobretot si hi apareixen aquests hidalgos castellans i aquesta reialesa amb tantes pretensions de domini. Aleshores els dibuixos tenen molts detalls.

Paradoxalment, o no, com més s’omplen aquestes escenes de pompa i oripell, més despullats queden els personatges.

Realment són gent ridícula [riu]. I amb poc bagatge personal o cultural. I això els afecta: veure com algú pretén enriure’s del seu poder no els agrada. Bàsicament, són gent mediocre.

Rep trucades d’al·ludits?

No, no, no. Jo no rebo cap trucada. El telèfon no va ni al meu nom, només faltaria [riu]. Si hi ha pressions, les reben les direccions dels diaris.

¿I algun polític l’ha intentat comprar amb afalacs?

Sí, esclar... De seguida que et coneixen venen a tustar-te l’esquena i felicitar-te. “Feu autèntics editorials!”, diuen, i coses d’aquestes. Però jo no freqüento polítics. Ho havia fet alguna vegada per pressió dels companys, que em deien: “Va, vine, que ens han convidat a Ca l’Isidre!” Et paguen el dinar, t’omplen de floretes... Suposo que veuen que tens un cert poder de retratar-los. Home, si me’n trobo algun el saludo, però no vaig enlloc. N’hi ha que perden el cul per ser amics personals dels polítics o per sortir a les teles i les ràdios. Però no va amb mi: no em convé i, a més, és que no m’agrada. Els meus amics me’ls busco jo.

¿És conscient de la influència que pot exercir?

Suposo que tinc influència, però no vull pensar-hi.

Se sent responsable, en tot cas?

Me’n sento, i tant. Quan dic que no vull ser conscient de la influència que tinc és perquè no ho faria tranquil. I quan dic que me’n faig responsable és perquè m’informo molt i, segons em diuen, perquè vaig sobre segur. Però la influència no me la imagino. Ara ho he pogut veure perquè m’han despatxat d’un diari i he rebut missatges de tot arreu tot i que la meva cara no es coneix perquè no surto a les teles. Hi ha gent que sap que soc dibuixant perquè m’ha vist a la tele. Un moment de tele pot fer-te més popular que vint anys de carrera. Però ja m’està bé, perquè jo no visc de la meva cara, sinó dels meus dibuixos. I que em coneguin massa no és cap avantatge, segons com, perquè avui en dia et poden trencar la cara només per dur un llaç groc.

Em referia també a si fa el dibuix amb la noció que pot provocar un canvi.

Doncs sí, esclar. Hi ha un sentit social que tenim la gent dels mitjans. Tu ets allà fent una mena d’article d’opinió, subratllant un fet en què creus que s’hauria de pensar més o que s’hauria de tenir més en compte. I ho fas amb la intenció, potser innocent, que sobre aquell assumpte hi hagi més cura.

Mantenim aquesta conversa el dia que hem conegut la mort de Forges

És d’una fornada anterior a la nostra i que és ja de final del franquisme. Aportaven un aire fresc i una mena d’alegria. Va dibuixar a tot arreu, el Forges. Recordo quan vaig fer el servei militar que un company comprava el Diez Minutos i rèiem amb els seus acudits. Cuidava molt el llenguatge, a més: tant el madrileny castís com el llenguatge oficial polític amb el qual feia parlar els seus personatges. Recordo un acudit seu amb poca lletra, del principi de la democràcia. “Hi ha quòrum?”, preguntava un. “No”, responia l’altre. “Doncs que el portin!”, rematava el primer. Ell mateix parlava com un acadèmic, sempre molt ben impostat. Crec que devia tenir la il·lusió d’entrar a la RAE. És una suposició, esclar. Era un paio ben charmant, que semblava que entenia el que passava a Catalunya. S’ha de dialogar, em deia quan ens vèiem. “Diàleg, diàleg, diàleg”. Ves...

Algunes vinyetes seves van ferir el sobiranisme.

Com que fa tant de temps que no compro El País, no l’he seguit en els últims temps. El que em sembla és que els dibuixants no és que s’apuntessin a la deriva del diari, sinó que ja hi anaven tot sols. No seguien consignes, sinó que en formaven part. És allò que diuen, que són ciutadans del món, gent oberta que troben que els moviments aquests de campanar no fan per a ells. I sé que el Forges va patir una polèmica últimament sobre un que li saltava un ull amb una estelada. Es podria qualificar com una equivocació, però som tots companys. Podrien trucar-nos als d’aquí i preguntar ben bé què passa.

S’ha penedit mai d’algun acudit?

Sí, sobretot si algú s’ha enfadat perquè no m’he expressat prou bé i no s’ha captat que alguna frase era en realitat irònica. Per això no tiro el dibuix amb la notícia d’última hora, que és el que hauria de fer un professional com cal. Ja ho he fet, però aleshores el dibuix no té tanta qualitat i, a més, pots patinar. Per això prefereixo temes que sé que són prou gruixuts per durar dos o tres dies.