60 minuts abans d'una nova vida

Barcelona.Quan Carles Bosch va començar a preparar el documental 1 hora i mai més encara no sabia que s'acabaria convertint en un mirall de la seva pròpia situació. El treball fa un seguiment de la vida de cinc persones durant l'hora prèvia a un canvi que marcarà la resta de la seva vida, i s'emetrà dins del Sense ficció d'aquesta nit (21.50), és a dir, cinc dies després que Bosch deixés de treballar definitivament a TV3 a causa de l'ERO de la televisió pública catalana. El documental, doncs, es convertirà en la seva pròpia "hora i mai més" com a empleat d'una empresa on va començar a treballar fa "més de 30 anys", quan TV3 era encara un projecte.

Bosch -autor de documentals com Balseros , que va ser candidat a l'Oscar, o Bicicleta, cullera, poma - ha explicat a l'ARA que l'ERO es va anunciar durant el rodatge d' 1 hora i mai més , i que es va arribar a plantejar incloure's a ell mateix o un dels seus companys de TV3 entre els protagonistes. Tot i així, la idea "no va passar de la primera reunió", perquè era conscient que la direcció de la cadena no ho acceptaria. "I jo tampoc no ho tenia gaire clar: el documental no estava plantejat així, i a més hi ha milions de persones que es troben igual", diu el periodista.

Tot i així, sí que tenia intenció d'explicar el cas d'algun treballador acomiadat, però finalment ho va haver de descartar: "Vam veure que cap empresa ens ho deixaria fer", lamenta. Sí que hi apareixen, en canvi, persones que deixen la feina -o una activitat que feien com a hobby -, però perquè es jubilen. És el cas de l'Antonella, una actriu a qui el documental segueix durant la seva última funció; l'Antonio, que amb 58 anys xiula el seu últim partit de futbol a Quarta Divisió catalana, i el Josep, de 81 anys, que pilota una avioneta per últim cop.

Els altres protagonistes del treball són, d'una banda, la Carme i l'Àngel, que durant l'hora que la càmera els segueix seran pares per tercera i última vegada; i de l'altra la Katie, una senegalesa que ha rebut un trasplantament de còrnia a Barcelona i que espera que passin els últims minuts abans que li treguin les benes i recuperi la visió que va perdre anys enrere. Les cinc històries s'expliquen en paral·lel, però sempre en temps real, com ho prova el rellotge que apareix sobre la pantalla i que compta els minuts que falten perquè la vida dels protagonistes canviï per sempre.

To positiu

"Durant l'agost [quan ja s'havia aprovat l'ERO i ja sabia que seria un dels afectats] vaig estar sol fent el guió i treballant en el premuntatge -explica Bosch-. Sentia molta ràbia, molta violència, però no em vaig deixar portar per això. El cos em demanava una cosa més dolça. Potser és la meva manera d'explicar històries", reflexiona el director, que ha donat un to positiu a les situacions però sense "edulcorar-les". De fet, tot i que els protagonistes ho viuen molt intensament -"L'àrbitre acaba plorant al vestidor" i l'actriu està "destrossada", segons Bosch- cap dels casos és tan dramàtic com podria haver estat "un acomiadament o un desnonament".

Segons el director, 1 hora i mai més està fet "sense pretensions excessives" i és més un "exercici visual" que un "estudi sociològic".