'30 minuts', 35 anys explicant el món

Barcelona“El primer 30 minuts era un caos”, assegurava, entre riures, Joan Salvat, el primer director de l’espai de reportatges de TV3, durant la celebració del 35è aniversari del programa, que va tenir lloc dimecres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Qui va estar al capdavant del format durant 24 anys -Salvat el va deixar l’any 2008- va recordar el seu pas pel 30 minuts com una època daurada en què des de la televisió pública es va fer una aposta ferma pel reporterisme, tot i no tenir referents pròxims més enllà d’ Informe semanal. 35 anys després dels seus primers passos, el 30 minuts acumula 1.075 reportatges de producció pròpia o associada i una llista de guardons en què figuren el Premi Nacional de comunicació. Juntament amb Salvat, que assegurava que va començar a treballar a TV3 sense tenir ni idea de televisió, també van estar presents a la celebració els altres dos directors que ha tingut el 30 minuts en els seus 35 anys d’història: Eduard Sanjuán (2008-2017) i Carles Solà, actual responsable de l’espai.

En aquests 35 anys en què el 30 minuts ha intentat “descobrir el món a les persones que veuen TV3”, en paraules de Salvat, el programa ha evolucionat, especialment formalment. Durant els seus tres primers anys de vida, els reportatges duraven entre 5 i 10 minuts, ja que en aquell moment se n’emetia més d’un per programa. Passats els anys inicials, els responsables de l’espai van decidir concentrar esforços en una sola peça de la qual poguessin treure el màxim rendiment possible. Va ser llavors quan van passar a durar 45 minuts, perquè, com reconeixen els tres directors, gairebé mai es compleix els temps que estableix el títol del programa. També va canviar de dia d’emissió: tot que ara s’associa l’espai al prime time dels diumenges, inicialment es podia veure els divendres i, posteriorment, els dissabtes. Si el 30 minuts va sobreviure a uns inicis caòtics és, segons Salvat, gràcies a “un equip de cabuts” i de la seva pròpia obsessió pel format.

Els tres directors del 30 minuts assenyalaven que un dels grans reptes del format és trobar un enfocament dels temes que no s’encavalqui amb el dels Telenotícies. “La mirada del 30 minuts és molt més observacional. Observem la realitat perquè el nostre públic reflexioni sobre allò que mostrem; no pot ser la immediatesa dels informatius”, explicava Solà. “És un dilema que sempre ha viscut el programa. Si fas cas dels impulsos de les coses que van passant faries un Informe semanal, però la marca 30 minuts és donar una volta més a allò que tots els informatius ja han explicat i dedicar-hi dos o tres mesos per treure una història que valdrà la pena”, assegurava Sanjuán sobre la dificultat del format.

Treballar amb pressupost ajustat

Una de les diferències entre el 30 minuts inicial i el dels últims anys és la recerca de temàtiques més locals i menys internacionals. Per a Sanjuán un dels motius d’aquest canvi és la falta de recursos econòmics. Si abans se sortia molt a fora de Catalunya -els anys de Salvat van coincidir amb grans conflictes bèl·lics com les guerres del Golf-, ara es busca explicar més els conflictes socials, segons va detallar Solà. “Tenim el pressupost que tenim, abans tot era molt més alegre. El reporterisme està en crisi precisament perquè les empreses públiques no tenen els mitjans econòmics per apostar per grans reportatges i grans viatges”, assegurava Sanjuán, que assenyala que entre l’època de Salvat i la seva ja es va reduir la possibilitat de sortir fora a buscar històries. Solà, però, no es mostrava totalment d’acord amb l’opinió de Sanjuán i defensava que, simplement, ara es cobreixen menys conflictes bèl·lics i més conflicitivitat social, com la crisi climàtica o l’auge dels totalitarismes. “No és veritat que ens quedem només a casa amb una mirada des de la zona de confort. També sortim a buscar experiències i a comparar”, assegurava Solà.

Les idees per a un 30 minuts poden venir de qualsevol lloc. El programa, que actualment compta amb quatre equips fixos de redactors, realitzadors i muntadors, també rep propostes de la redacció d’informatius de la casa i de programes d’entreteniment. “Vaig voler trencar amb la idea que els temes periodístics només els poguessin proposar les persones que estiguessin a la redacció d’informatius”, detallava Solà, que va posar com a exemple els reportatges dedicats al sensellarisme o a la renda bàsica universal, tots dos proposats per la periodista Georgina Pujol, reportera de l’espai de divulgació científica Quèquicom.