Miniput, programes per canviar el món

BarcelonaCada any els professionals del Miniput revisen els programes presentats al festival Input, que aquest any s’ha celebrat a Bangkok, i seleccionen una mostra dels més significatius o trencadors per presentar-la a Barcelona. Enguany, la trobada, que va tenir lloc ahir al CCCB, va presentar un ventall de propostes que tenien en comú la voluntat expressa d’incidir en la realitat per canviar-la.

Molts dels formats que s’hi van veure presenten i donen protagonisme a personatges, sectors socials i maneres d’explicar-se que generalment no tenen cabuda en la televisió. O que si en tenen és marginal. I ho han fet activant l’espectador. Per activar-lo hi ha, grosso modo, dues maneres: crear expectatives (què passarà?; qui guanyarà?; ¿es casaran?; ¿l’atraparan?) i generar emocions (fins i tot llàgrimes).

Noves veus i noves històries

Molts dels programes d’aquest any van provocar emocions intenses en els centenars de persones que eren a la sala d’actes del CCCB. Potser no eren gaire innovadors, gaire radicals formalment, però eren potents. Alguns molt potents.

Des de la televisió belga VRT Eén arribava Taboo,un format que pot recordar una mica la manera de fer d’ El foraster. Un comediant flamenc i el seu equip s’instal·len una setmana en una casa amb un grup de persones amb característiques similars. Més tard presenta, en un teatre, davant seu i dels seus parents i amics, un monòleg sobre la gent amb qui ha conviscut. La peculiaritat és que es tracta de persones amb discapacitats físiques extremes, que pateixen ceguera, obesitat... En el seu monòleg ha de fer riure parlant-ne. Aquest és el tabú, que trenca. Un programa excel·lent i necessari que ja s’ha fet a Austràlia, al Canadà, a Suïssa i que aviat es farà a TV3. També tracta la diferència Gorda (Argentina, Cablevisión Flow), un projecte sobre una noia de 27 anys molt grassa que ha patit bullying i menyspreus constants i que té una vida professional i amorosa ben poc reeixida. Un dia decideix deixar sortir el seu jo més salvatge.

En la websèrie Anne+ (Holanda, BNNVARA) les protagonistes també són les dones. Una jove explica en cada episodi la seva relació amorosa amb una dona diferent. La creadora va fer aquesta sèrie perquè és la que hauria volgut veure en la seva joventut, quan no hi havia programes que tractessin amb normalitat la realitat homosexual.

Una de les propostes més polèmiques de l’edició va ser Between life and death (Holanda, ED/NPO3). Alguns programes, com aquest, porten la seva proposta tan enllà que de vegades et fan pensar que potser ho fan més per l’espectacle morbós i l’audiència que genera que no per la intenció social. En tot cas, la premissa és molt valenta: ajunta, per parelles, joves que tenen la intenció declarada de suïcidar-se i que, fins i tot, han estat a punt de fer-ho, amb altres joves que tenen malalties incurables i estan a punt de morir. Què aprendran els uns dels altres?

Un altre projecte colpidor és The cleaners ( Alemanya, Arte), un documental que parla de la censura política a internet i alhora presenta alguns carronyaires que en països del tercer món netegen de contingut inapropiat les xarxes socials. I, esclar, els afecta haver de veure, dia rere dia, material pertorbador i constants mostres d’odi. Un documental que parla dels genocidis que poden arribar a generar les xarxes socials i que qüestiona els límits de la censura.

Des de Corea del Sud arribava Oops, we forgot your orde r, en què uns quants jubilats, amb inicis de demència senil, són contractats en un restaurant per parar taules, atendre els clients i servir-los els plats. I, esclar, obliden què els han demanat. Tot presentat amb molt d’humor.

Molt més dramàtica és Una historia necesaria (Xile, 13C), sèrie de curts de cinc minuts en què es presenten, molt ben rodades, històries de personatges que van patir repressió i mort sota la dictadura de Pinochet. Un treball molt net, molt fi, molt impactant. Es troba a internet. M’ha fet pensar que alguna cosa així s’hauria de fer a Espanya parlant dels morts dels anys 30. Dels dels dos bàndols.

Mentre la majoria de programes que es van presentar donaven protagonisme a persones o grups socials ignorats en la televisió, My penis & I. My vagina & I (Dinamarca, DR3) el dona a les parts íntimes de les persones. Concretament a penis i vagines. Aquests programes, que han tingut molt d’èxit i es passen a les escoles -visca Dinamarca!-, enfoquen únicament els genitals de joves, mentre aquests expliquen en offla relació que tenen amb els seus òrgans, des de quan es masturben i com ho fan, fins a les relacions sexuals que han tingut, les disfuncions o problemes que han patit a l’hora de copular... Un programa amb un puntgamberro i divertit que neguiteja una mica: els òrgans sexuals, mostrats a pèl -ja m’enteneu- tenen molt poc interès eròtic.

Aquest i altres programes han fet que el 25è Miniput fos un festival molt interessant. I encara que la televisió tal com l’enteníem quan va celebrar-se el primer Miniput estigui a punt de desaparèixer, esperem que no desapareguin les ganes de fer televisió amb intenció de canviar el món. Cap a millor, esclar.