La mínima dignitat: dir que els han matat

No sé si el periodisme pot aturar les guerres, però identificar sense embuts qui assassina a qui és la mínima funció que encara poden fer els mitjans de comunicació. Amb la violència masclista s’ha operat el canvi. Abans, als titulars, sovint llegíem coses com “Mor una dona...”, amb fórmules carregades de prudència, però que acabaven ocultant o minimitzant l’altra part de l’equació en la majoria immensa de casos: “Un home mata...”. Amb el genocidi de Gaza passa una cosa similar: llegint depèn de quin mitjà, podria semblar que els palestins tenen la refotuda mania de morir-se una mica perquè sí, per molestar, fins i tot. Aquest festival de l’eufemisme i el retorçament intencionat de titulars es podia comprovar aquests dies amb la flagrant violació de l’alto el foc per part d’Israel. El New York Times escrivia: “No quedava clar si els atacs efectivament liquidaven l’alto el foc pactat entre Israel i Hamàs que va entrar en efecte a mitjans de gener”. I la CNN llançava el titular “Israel diu que està practicant «atacs extensius» contra Hamàs a Gaza i afegint dubtes sobre l’alto el fràgil alto el foc”. Quan els cadàvers es compten per centenars, potser seria el moment de resoldre els dubtes i començar a adoptar la certesa que sí, que algú s’ha passat l’alto el foc per l’Arc de Triomf.

I el que dèiem: aquella mania d’amagar el subjecte actiu. Titular del Guardian: “Es trenca l’alto el foc a Gaza i moren més de 320 palestins en atacs redoblats”. La indignació va fer que, al cap de poc, es canviés la frase per “Israel rebenta l’alto el foc i moren més de 400 palestins en atacs de l’exèrcit israelià”. Ara sí que el relat està ben emmarcat, però sap greu que hagi de ser a la segona i per pressió popular. És el mínim acte de dignitat que mereixen les víctimes: que s’assenyalin els botxins.