Els millors monòlegs (triats per deu còmics catalans)

Magí ‘Modgi’

‘Live in concert’, de Richard Pryor

Aquest especial, que és a Netflix, el vaig veure fa deu anys i no em va agradar tant com ara quan l’he tornat a mirar. Suposo que perquè abans me’l mirava només com a guionista, fixant-me només en el text, i no apreciava altres coses, com el desplegament de veuetes i personatges, el que s’anomena poblar l’escenari. Richard Pryor era un tio que estava encasellat en fer el xorra a les pel·lis, i aquí fa un desplegament interpretant mil personatges, que van des de l’humor més blanc i més tonto fins a parlar de drogues o de la mort del seu pare. És un especial increïble i està molt viu, encara que sigui molt vell i ell estigui mort.

També m’interessa perquè, entre moltes altres coses, és el primer tio que va dir: “Això es pot gravar i vendre-ho com una pel·li”. El va gravar ell i, encara que ara ho veus i és molt cutre pel que fa a realització i il·luminació, el va distribuir ell mateix de manera independent. Pryor es va inventar el model de negoci i ho trobo genial.

Ana Polo

‘Nanette’, de Hannah Gadsby

Crec que aquest especial, que es pot trobar a Netflix, combina molt bé l’humor amb la crítica. A més, Hannah Gadsby té la capacitat de fer-te reflexionar i empatitzar amb les situacions que explica, encara que no les hagis viscut. T’ajuda molt a obrir els ulls. La Hannah parla molt des de la seva perspectiva com a dona, lesbiana i còmica, i crec que, encara que no siguis dona, lesbiana o còmica, pots arribar a empatitzar-hi i aprendre molt. Em va agradar molt el contrast entre els moments que t’està fent riure i, després, els moments que et dona un cop de puny i et diu “Adona’t d’això!”

Quan la vaig descobrir jo ja anava una mica per aquest camí. Llavors la veig veure a ella i vaig pensar “Que guai, perquè això és el que a mi m’agrada fer, fer riure i fer reflexionar”. Per a mi no és necessari que l’espectador rigui tota l’estona quan fas un monòleg, i per a la Hannah tampoc. Hi ha moments que es posa molt seriosa, i tu, com a espectador, també. Hi ha una tensió, i ella hi juga molt bé: ara et fa riure, per afluixar, i d’aquí un segon et posa contra les cordes.

Queco Novell

‘Ultrashow’, de Miguel Noguera

La primera vegada que vaig veure Miguel Noguera en un dels seus Ultrashow la sotragada que vaig tenir deixava ben clar que allò que estava veient no ho feia ningú més i tampoc s’havia fet mai. Noguera va trencar amb el concepte de monologuista com s’havia entès fins a aquell moment i que estava molt relacionat amb El club de la comedia. Amb un estil únic, la seva comicitat passa també per la incomoditat i les seves idees, reflexions delirants de la quotidianitat, l’han portat a ser batejat com el Ferran Adrià de l’humor.

Tomàs Fuentes

‘Make happy’, de Bo Burnham

Burnham és un superdotat de la comèdia. Va començar fent vídeos a YouTube amb l’únic objectiu de fer riure el seu germà, que havia anat a estudiar a l’altra punta dels Estats Units. Als seus 30 anys ja ha fet quatre especials de comèdia i una peli independent molt petita ( 8th grade ) però deliciosa.

Però el més interessant de Burnham és que en 10 anys de carrera ha tingut temps de mostrar-se obsessionat per l’ stand up i cansar-se’n, desencantar-se’n i fins i tot renunciar-hi.

El seu últim xou, Make happy, és el resum perfecte de la seva trajectòria: hilarant, espectacular i una escopinada a la cara del show business que et deixa un regust amarg quan l’acabes.

Joel Díaz

‘Killin’ them softly’, de Dave Chappelle

Quan vaig veure aquest especial a YouTube, fa cinc o sis anys, jo no tenia ni la més remota idea ni sensació que em pogués dedicar a la comèdia, i estava treballant de transportista en aquell moment. El Dave Chappelle em va agradar molt perquè va ser el primer tioque vaig veure que per fer riure no necessitava posar-se en ridícul ni fer el gilipolles, ni vestir-se amb roba simpàtica, ni tan sols necessita riure. Ell ho fa tot des del molar, des de l’absoluta molaritat. Humiliar-te a tu mateix per fer riure em sembla el recurs fàcil. M’agrada el Chappelle perquè fa humor des de l’autoestima, des de la seguretat i el carisma.

És un tio molt intel·ligent que té una visió superradical de les qüestions racials als Estats Units i, a més, és molt atrevit a l’hora de ficar-se en vespers, alguns dels quals jo no valido èticament. Li reconec certa valentia d’intentar fer una de les coses que costa més de fer quan fas humor: disparar cap a tot arreu.

Jair Domínguez

‘Fire in the maternity...’, d’Anthony Jeselnik

Un dels meus preferits -a part de tots els de George Carlin, que suposo que ja coneixeu-és el d’Anthony Jeselnik, que es diu Fire in the maternity ward. El van fer fa poc a Netflix. O fa molt. No ho sé: jo ja perdo la noció del temps.

Sempre ens pregunteu als humoristes on són els límits de l’humor i, per a mi, qui els té molt ben controlats és Anthony Jeselnik. S’atreveix a fer bromes de temes que jo pensava que eren tabús, com la mort del fill d’Eric Clapton. I que un paio ens aconsegueixi fer riure dient aquestes barbaritats ho trobo meravellós i terapèutic. Per aquestes virtuts és un dels meus especials de comèdia favorits.

Marc Sarrats

‘Solamente’, de Pepe Rubianes

L’especial de comèdia que he vist més vegades en la meva vida és Solamente, de Pepe Rubianes. Ell és un dels motius pels quals m’he posat a fer això. Per la provocació, per la teatralitat, perquè cada paraula que diu està marcada i té el seu to. El tio no varia ni una sola coma el que té preparat i, tot i així, té aquesta proximitat amb la gent que l’està mirant. És vella escola. Ara es valora molt l’espontaneïtat i la capacitat d’improvisar, però jo, per exemple, la metodologia que segueixo és aprendre el text rigorosament de memòria i no variar pràcticament res. Sempre ens n’anem molt lluny, però aquí tenim un parell de referents molt potents i un d’ells, sens dubte, és el Rubianes i la mala llet que destil·lava.

Òscar Andreu

‘L’estat del malestar’, de Carles Flavià

El meu especial de comèdia favorit és L’estat del malestar (1a i 2a part), de Carles Flavià. El Flavià tenia tot el que li demano a un còmic: un humor àcid capaç de dissoldre impostures, un punt de vista personalíssim i imprevisible, la capacitat d’entrar en vespers impressionants toqués el tema que toqués (la mort, l’amor, la religió, la política, les relacions laborals, el sexe...) i una profunditat que no tenia res a veure amb la pedanteria. Sovint penso: “Què en diria, de tot això, el Flavià?”

Oye Sherman

‘Lower classy’, de Cristela Alonzo

Recordo que vaig veure aquest monòleg dos dies després de veure Baby Cobra, d’Ali Wong, i em sentia emocionada i agraïda. De divertir-me tant amb dones tan talentoses, suposo. Alonzo és la primera dona llatinoamericana que ha creat, produït i protagonitzat el seu propi programa de televisió als Estats Units. Va néixer a Mèxic en un context dificilíssim: quan estava embarassada d’ella, la seva mare va fugir amb els seus germans d’un marit maltractador i es va matar a treballar per poder-los tirar endavant. Ella ho explica en un espectacle on la matèria primera és el dolor però també ho és l’alegria i la hilaritat irrefrenables. És un gust veure-la pixar-se als estereotips de la comunitat llatina als Estats Units de Donald Trump.

Manel Vidal

Ricky Gervais

De Ricky Gervais he vist els especials de Netflix Humanity i Supernature, però a l’hora de fixar-m’hi per presentar El soterrani tinc al cap les seves presentacions als Globus d’Or pel punt aquest molt ofensiu i la seva manera d’aguantar el tipus, que és una cosa que li admiro molt.

En el seu moment, vaig veure molt Oh my God, del Louis C.K., però és veritat que ara he deixat de consumir coses seves. A banda que està desprestigiat arran de les denúncies per assetjament, les coses que li he vist últimament tenen un to que no m’agrada. A més, el públic que li dona suport fa una mica d’angúnia.