El millor espanyol de la història
Dissabte a la nit, La1 de RTVE tancava, després de sis emissions, el procés de selecció del millor espanyol de la història. El mejor de la historia va arrencar el mes passat amb una proposta inicial de cinquanta candidats i candidates, de diferents àmbits i èpoques. La tria inicial no va estar exempta de polèmica, especialment en termes de paritat: només hi havia deu dones entre els cinquanta finalistes. Un comitè d’experts va escollir cent cinquanta noms i, després, una empresa de demoscòpia va fer una enquesta a una mostra representativa de la població espanyola d’on es van escollir aquests cinquanta finalistes. Van fer servir, per tant, el rigor estadístic per justificar el biaix, gairebé com un mal inevitable. Malgrat tot, el programa, amb la periodista Silvia Intxaurrondo al capdavant, en comptes de defugir el biaix el va convertir en tema de debat i en l’última emissió van recordar les dones que van quedar fora del concurs com a homenatge.
El dia de la final quedaven cinc candidats: El poeta Federico García Lorca, la reina Isabel I, el navegant Cristòfol Colom, l’escriptor Miguel de Cervantes i el metge i científic Santiago Ramón y Cajal. Cinc experts presents en el plató defensaven cadascuna de les personalitats. Convidats molt ben triats perquè més enllà del coneixement que tenien del personatge van demostrar una gran habilitat comunicativa. Les seves explicacions van ser el plat fort del programa. També contestaven preguntes incòmodes sobre els aspectes més obscurs de la biografia o puntuaven les virtuts dels seus rivals pel que fa a genialitat, llegat, lideratge, valentia i humanitat. Quatre famosos aportaven la part més distesa, interrogant els experts i fent d’advocats del diable. En una primera votació de l’audiència van caure Colom, que va quedar en cinquè lloc; Cervantes, quart, i Lorca, tercer. Per tant, la batalla final per escollir el millor espanyol de la història es va disputar entre Isabel I i Ramón y Cajal. El format televisiu, creat per la BBC, és interessant i divertit i Intxaurrondo el va governar amb dinamisme i tarannà festiu. Un altre aspecte molt ben cuidat del programa eren els vídeos divulgatius sobre els finalistes, perquè no tenien inèrcia wikipèdica. Múltiples experts de diferents àmbits, des de ministres a personalitats rellevants de diferents camps, apareixien per argumentar les virtuts del candidat. Un plató elegant i ambiciós, la cura pels detalls, una selecció exigent d’especialistes i una Intxaurrondo impecable en l’execució van aconseguir atribuir al programa un aire majestuós amb el punt just d’espectacle sobri. Festiu però contingut. Finalment, el neurocientífic Ramón y Cajal va guanyar la votació amb un resultat molt ajustat. La ciència es va imposar.
El mejor de la historia és un xou sempre que s’entengui que la votació no és un exercici d’eliminació per menysprear ningú, sinó que tot el procés de selecció és una celebració del talent que forma part del patrimoni del país. Si es fa ben fet, és l’equilibri perfecte entre cultura i entreteniment.