Millor amb Emmanuel Carrère que amb Manuel Valls

Tot aquest debat sobre les llistes de Bildu m’ha enxampat llegint el notable D13, l’últim llibre d’Emmanuel Carrère, que aplega les seves cròniques del judici dels atemptats de París del 2015, amb el Bataclan com a escenari horripilant destacat. El seu principal mèrit és caminar amb èxit pel filferro d’interessar-se tant per les víctimes com pels assassins sense precipitar-se a l’abisme. Retratar la barbàrie i l’absurd de la violència, però sense evitar una veritat incòmoda: hi ha una lògica que explica les seves accions. I això no és justificar-ho –una activitat forçosament subjectiva–, sinó que només es tracta d’afegir elements per al judici personal de cadascú. En el cas dels jihadistes, branden les morts de civils bombardejats a Síria o l’Iraq.

Carrère, després d’explicar com ha plorat pels relats corprenedors dels familiars i amics dels morts, escriu això: “En canvi, en el cas dels homes que hi ha al box i que callen perquè no reconeixen la nostra justícia, o bé reciten un catequisme que ens sembla idiota, realment hem de fer un esforç per interessar-nos-hi en tant que individus singulars”. Hem de fer un esforç... Però el fem, ens diu. ¿Fan el mateix els periodistes quan parlen del conflicte basc? El novel·lista afegeix: “S’ha oblidat el gran precepte de Spinoza: no jutjar, no deplorar, no indignar-se, només comprendre. La posició inversa la defensa el nostre primer ministre de l’època, Manuel Valls, en uns termes virtuosament ofesos: «comprendre ja és perdonar». No estic d’acord amb en Manuel Valls”. El dia que la caverna entengui aquesta diferència entre comprendre i perdonar –i admeti que el conflicte va causar dolor a banda i banda– aleshores Espanya i el País Basc estaran molt més a prop de tancar una pàgina dolorosa. No passarà, esclar: esprémer el llençol del fantasma d’ETA dona encara massa rèdit electoral.