El millor per a l'autocensura són les bufetades Slapp

BarcelonaUna quinzena d’entitats europees dedicades a la defensa del periodisme han presentat el seu informe anual, que elaboren a instàncies del Consell d’Europa. És, fonamentalment, un recull de casos ja coneguts, però la seva recopilació permet apamar fins a quin punt aquest dret fonamental està amenaçat fins i tot en una UE que passa per ser dels millors llocs per a la lliure circulació d’informació. Espanya hi surt esmentada dos cops: per les agressions a periodistes durant la cobertura de les manifestacions de protesta per la sentència del Procés i pel cas dels mòbils requisats a Mallorca (en un barroer intent de saber quines fonts tenien uns reporters).

El grup alerta també d’una pràctica en ús creixent. Es tracta de les Slapp, un acrònim que en anglès sona com bufetada –encara que sigui amb doble p– i que són les sigles de strategic lawsuits against public participation (querelles estratègiques contra la participació pública). O, per dir-ho ras, curt i clar, acollonir els periodistes per la via dels plets. L’informe assenyala els casos de Croàcia o Malta, on aquesta pràctica és habitual: les grans corporacions tenen potents despatxos legals contra els quals és difícil litigar, fins i tot quan la raó t’assisteix. El resultat és que s’instaura una por que desencadena la pitjor censura de totes: l’autocensura. I dic que és la pitjor perquè resulta indetectable.

És una sensació personal, però diria que aquesta és l’estratègia de futur per a aquells Estats que volen restringir la llibertat d’informació però no volen pagar el cost d’imatge democràtica que comporta aplicar sistemes tradicionals de censura. Un canvi legal pot afavorir aquestes bufetades de les Slapp, instades també des del poder polític. El Regne Unit i Espanya han donat pistes de voler seguir aquest camí.