El debat de la segona volta dels candidats a la presidència de l’Argentina es va celebrar diumenge, a una setmana de les eleccions. La televisió pública n’oferia el senyal a totes les televisions interessades. Només començar, els dos moderadors, Pablo Vigna i Luciana Geuna, van recordar que els debats electorals són un dret de la ciutadania i, per tant, és obligatori que els candidats hi participin. També van comunicar al públic que assistia a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires que tenia prohibit aplaudir, cridar, xiular o moure’s.
El debat va durar dues hores amb pauses de publicitat incloses. Un minut de presentació inicial i un altre de clausura per a cadascun dels dos candidats i sis blocs temàtics de dotze minuts. Els moderadors només intervenien si el candidat parlava més de dos minuts seguits. Javier Milei i Sergio Massa van aparèixer triomfants a l’escenari i es van col·locar darrere dels seus faristols. En les intervencions inicials i de clausura, Massa va preferir parlar des d’una posició més avançada a l’escenari, prescindint dels papers i del faristol.
L’estratègia en tots els blocs per part de Massa, el candidat oficialista, va marcar la tònica del debat. “Javier, por un sí o por un no, te voy a preguntar”, el va advertir només començar. I aquesta va ser la dinàmica general de tot el programa per abatre el seu rival. El candidat peronista va pressionar Milei amb moltes preguntes dicotòmiques que l’obliguessin a concretar el seu projecte polític i, sobretot, que es fessin evidents algunes de les seves contradiccions: “Vas a eliminar los subsidios, ¿sí o no? Vas a privatizar Vaca Muerta, ¿sí o no? Por un sí o por un no, ¿vas a dolarizar la economía? Por un sí o por un no, ¿vas a privatizar ríos y mares? ¿Sí o no? Por un sí o por un no, ¿vas a eliminar el banco central?” Cada bloc temàtic anava farcit de preguntes dirigides a Milei. Fins i tot el va pressionar perquè acceptés fer un test psicotècnic de cara a la confiança de l’electorat. A mig debat, la televisió argentina va canviar els moderadors. Equilibris mediàtics que fan que la forma acabi prioritzant-se a la funció.
Massa va continuar fent preguntes a Milei: “¿Sabés lo que es el GDE?”, i davant la ignorància del sistema administratiu que demostrava l’anarcocapitalista, el peronista el renyava: “¡Esto es mucho más grave, porque el 10 de diciembre tenés que presidir Argentina!” I continuava amb les preguntes: "¿Thatcher es tu ídola?”, “¿Los kelpers tienen derecho a la autodeterminación?”, “Brasil y China. ¿Vas a mantener relaciones con los dos? ¿Sí o no?” Hi havia tantes preguntes acumulades que, quan Massa va aturar-se, Milei no va saber què dir. “¿Y qué querés preguntar?”, va demanar-li l’ultra una mica desconcertat. I Massa li va respondre: “Nada. Te di la palabra”. I Milei, que ja no sabia ni quin era el tema, li va tornar la patata calenta: “¡Ah! ¡Bueno! ¡Te la cedo!”
Al final del debat, part del públic cantava “La casta tiene miedo”, i es creava l’ambient propi d’un partit de futbol. Els espectadors segurament també, perquè l’espectacle no era gens esperançador de cara a la pròxima legislatura.
