Una mica menys desapareguts

Dimarts al vespre el Sense ficció ens va deixar consternats amb Els nens de la riuada. El documental és un crescendo narratiu que ja comença amb una gran intensitat descrivint la tragèdia del dia que la riera es va emportar barris sencers i més de tres-centes persones al Vallès. Però el que li dona un grau més d’impacte, interès i emoció és descobrir la gran història amagada dins de la catàstrofe. La riuada no va ser només un desastre natural. Va ser també un abús de l’Estat, del règim de Franco, contra una població vulnerable i sense recursos. Esther Lázaro Sanz, la investigadora de la història, s’integra en el relat, que ella va descobrir a través del seu avi. Sovint, aquesta transmissió oral d’un record és la llavor perfecta per reconstruir amb una sensibilitat especial uns esdeveniments concrets i fer-los perdurar al llarg de diferents generacions.

Esther Lázaro explica que fa més de dos anys que treballa en aquest cas –i que continua fent-ho–. Tant de bo l’emissió del Sense ficció serveixi per recopilar noves dades. Aquest tipus de documentals, un cop emesos, acostumen a fer reviure històries personals amagades i esperonen a compartir-les.

Els anys de dedicació a la investigació es feien palesos en la gran sensibilitat i encert en la tria de testimonis. La manera com descrivien les hores de la riuada, la destrucció de les cases i la lluita per la supervivència feia esgarrifar i colpia sobretot per l’emoció continguda dels que ho relataven, gairebé com si no hagués passat el temps. L’animació complementària, delicada i força neutra, no era invasiva. La història continuava seguint el curs de l’aigua. El pescador que recordava treure la gent del mar era molt clar quan expressava amb la veu emocionada: “Nosaltres no estem fets per anar a recuperar cadàvers al mar”.

Els nens de la riuada és molt més que el recordatori d’una catàstrofe. És una història de dolor i patiment que ha perviscut fins a l’actualitat. Quan el documental posa de manifest l’horror del tràfic d’infants, les greus negligències de l’administració i la seva crueltat amb les famílies supervivents que havien perdut criatures, la història esdevé una altra que no t'esperaves. Les cartes de la gent sol·licitant nens orfes fins i tot per utilitzar-los com a personal de servei o ves a saber quines altres raons més fosques et deixaven devastat. L’ús de les imatges d’arxiu era impecable perquè tenia una altra funció més enllà de la de donar un context visual de l’època i els fets. També es cedia un temps generós d’exposició a les fotografies familiars com a sistema d’una possible identificació de persones.

Els nens de la riuada subratllava molt bé les incògnites però no forçava les respostes si no n’hi havia proves, assenyalava els fils pendents que queden per estirar i aprofundia en l’herència del trauma per demostrar com el drama ha continuat fins al present, en què encara és un cas per resoldre. El Sense ficció va aconseguir una cosa clau: fer que aquells nens desapareguts fa seixanta anys estiguin, actualment, una mica menys desapareguts del que ho han estat fins ara.