Una mica de cervesa i molta masculinitat
A l’hora d’anunciar cerveses, les actituds dels seus protagonistes demostren un tarannà embriagat per excés de testosterona. Des de fa anys, l’actor Luis Tosar és el protagonista d’uns anuncis que ens recorden l’exquisidesa extrema d’un tipus de cervesa només apte per a paladars selectes. Tot va començar amb aquell “No, amic, no totes les marques de cervesa són iguals...” en què, amb tarannà intimidant, com si fos el líder d’una màfia perillosa, acabava penjant cap per avall un bàrman, amb els turmells lligats, al mig del restaurant. L’amenaçava amb ofegar-lo dins d’una enorme peixera plena de piranyes que li devorarien els globus oculars en un tres i no res. “És com si em diguessis que tots els peixos són iguals...” En el següent anunci, al bàrman ja li faltava un ull i era pres pel pànic quan creia que se li havia acabat la cervesa preferida del protagonista. Quan un client suggeria que li donés una altra marca qualsevol, el personatge de Tosar cridava els gossos Zeus i Apolo perquè devoressin aquell bevedor desinformat: “No, amic. No totes les cerveses són iguals”. En el tercer anunci, segrestava el nebot del bàrman per demostrar-li la cura amb què es cultivaven i produïen els ingredients de la cervesa. En l’últim anunci, el mateix protagonista, en una mena de joc del calamar en versió llúpol, es va carregant diferents cambrers que no superen les proves d’exigència per tirar la cervesa de barril doble malta. Pateixen tortures com ser ruixats amb una mànega d’alta pressió, esquivar gots de vidre o ser llançats a una masmorra profunda... El personatge de Tosar és un mascle agressiu, amenaçador, violent i prepotent que atemoreix la gent del seu voltant mitjançant la coacció.
Hi ha més actors homes que fan propaganda de la cervesa a partir de rols fatxendes. Els actors Pere Arquillué i Julio Manrique ja fa uns quants anys que s’interpreten a ells mateixos com a anunciants de l’opció sense alcohol. Des d’un mirador idíl·lic, des d’un veler enmig de la Mediterrània o en una piscina d’aigua calenta al cim d’una muntanya nevada, tots dos conversen amb arrogància. La història recrea una mena de making-of de l’anunci en què els dos protagonistes prioritzen la bona vida de gravar l’espot. Exhibeixen altivesa, conversen com uns privilegiats pensant estratègies per mantenir aquell nivell de vida i ganduleria, en una murrieria i petulància pròpia de mascles afortunats.
La cervesa encara deu ser considerada una beguda d’homes. Aquesta necessitat de vincular-la a la masculinitat i a la prepotència així ho delata. És una manera de destacar-ne l’exigència, l’exclusivitat i la qualitat. Potser això evidencia què s’amaga darrere d’aquests estereotips. Una dona torturant cambrers i obcecada amb la qualitat i manera de servir la cervesa podria transmetre la idea de trastorn o un consum poc saludable. I dues dones passant-se mitja vida cantant les virtuts de la cervesa sense alcohol podria fer creure que la versió 0,0 està pensada només per al consum femení. L’home encara representa el bevedor universal. I la prepotència, la millor manera de transmetre la qualitat.
