Aquesta setmana, Toni Clapés Casals (Barcelona, 1967) ha començat la seva 25a temporada a les tardes de la ràdio, que aviat és dit. Per ser un clàssic com ell no n’hi ha prou amb moltes matinades als inicis, molta dedicació, cuidar els detalls o haver gaudit del mestratge dels millors. En Clapés és un artista de l’antena: té la capacitat de capturar la realitat del carrer perquè té criteri propi sobre la societat, i posseeix la traça de convertir-ho en programa de ràdio a través del seu posat crític i el talent literalment desbordant d’una sèrie de personatges extravagants però reals com la vida mateixa. “Ara em llevo a les set del matí, escolto la ràdio, miro els digitals a veure què podem rascar, a les deu del matí comencem la telereunió del programa, que vas veient les cases de tothom... al migdia me’n vaig a la ràdio i hi ha dies que dino un entrepà. Arranco a les tres, i fins a les set. I quan acabo ve la Xènia Lobo i em diu: «Toni, dues coses». Que sempre són sis coses i acabo marxant a quarts de vuit”. I enmig de tot això, un limfoma que li ha canviat la vida. Si volen sentir el Clapés sense manies, els recomanem que es mirin el vídeo.
— La meva vida és el Versió. Quan vaig estar de baixa pel limfoma vaig pensar que treballaria menys i gaudiria més de la vida. I resulta que treballo més que mai. Abans, arribaves a la ràdio i agafaves els diaris, deies “a la tarda farem això”, i te n’anaves a dinar amb aquella tranquil·litat que ja tenies el programa muntat.
Tu gaudeixes davant del micròfon?
— Sí, però la preparació del programa se’m fa feixuga. Per exemple, parlar de la pandèmia em fa molta mandra. Com que els especialistes han anat canviant de discurs... Al principi, era una grip. L’altre dia hi havia una tertúlia a can Basté i el doctor Clotet estava totalment d’acord amb el doctor Trilla, el doctor Trilla totalment d’acord amb la doctora Campins... Un dia vaig fer un gag en què tots es donaven la raó. Aquí l’únic que hi posa la nota discordant és l’Oriol Mitjà.
Però t’ho passes bé fent el programa.
— Jo necessito cinc minuts d’estar sol abans d’entrar a l’estudi per sentir en el meu cap com anirà el programa. Si el programa surt com jo el tenia al cap, surto content.
A tu t’agrada la ràdio ben realitzada, que la gent no es trepitgi, però el Versió és un desordre creatiu quan treus els ninots de la caixa.
— Hi ha moments que estic esbroncant per antena un actor, perquè els muppets [els personatges del programa] a vegades entren en un bucle i hi ha gent que em pregunta si m’he enfadat i jo dissimulo: “Home, és conya, tot està guionat...” A sobre, amb la pandèmia l’Oriol Cruz fa el programa des de casa; el senyor Bohigas és a Ràdio Matadepera, que els de Matadepera n'estan fins al barret, d'ell; el senyor Marcel·lí ni ve a l’estudi i la Montse Llussà hi ha dies que tampoc. No ens veiem, i jo he d’estar enviant whatsapps: “Ara digues això, ara calla, calla...!”
Vau transmetre els partits de la selecció espanyola a l’Eurocopa...
— Per casualitat, perquè a RAC1 tot va igual. Ens estàvem maquillant per fer la foto de la campanya i el Jofre Llombart li diu al Basté: “Tu creus que hauríem de fer els partits d’Espanya?” I el Basté: “Sí, i tant”. Perquè el Basté estaria vint-i-quatre hores treballant. I el Basté em diu: “Escolta, i tu amb els muppets no faries els partits de la selecció espanyola?”
Amb un independentista, en Vicenç Martí, que deia que se us veia el llautó del Grup Godó, amics del rei, i un altre que era: “¡Uy, cómo sufro, vamos ‘paña!»
— L’Adri. El Jordi Milán, el director de La Cubana, em va dir que érem La Cubana radiofònica, que per a mi va ser un honor. El Jordi va fer un programa a Telecinco i els directius de la cadena li van dir: “En aquesta sèrie només surt gent lletja, i esclar, no funciona”. I el Jordi els va contestar: “Però vostè agafa el metro?” Jo busco perfils de gent. En Vicenç Martí va néixer un dia al Camp Nou, amb un paio al darrere que criticava l’Iniesta: “Enfarinat!” I, en aquell moment l’Iniesta marca un gol, i llavors: “Que bo que és". I quan faltava un quart d’hora s’aixeca i diu: “Jo ja vaig tirant”.
I la Vane Cabello s’enamorava de tots els jugadors guapos dels equips contraris.
— I dels tatuatges. La Vane va sortir de casualitat en unes trucades que feia el Peyu. La Judit Martín, que és una actriu fantàstica, la va enganxar de seguida i la va continuar imitant.
Quin és el propòsit del programa?
— Si hagués de fer una definició seria: Catalunya Informació amb entreteniment.
Tu també ets una mica personatge.
— Un muppet?
No, perquè ets el director de l’orquestra, però sempre estàs una mica emprenyat.
— A veure, jo soc així.
I això és part de l’èxit del programa. Quan comences a les tres ja fas veu de “què hi faig jo aquí, a les tres?”.
— No, jo l’èxit no sé què és. I és que, perdona, jo a les tres estaria fent la migdiada... Si ni dino, com vols que estigui content? Aviam, estic content de treballar, però també em pregunto: “Què em queda d’hipoteca? Tinc 53 anys, quan em fotran la puntada? A veure si cap als 60 ja em puc dedicar més a l’hamaca i a llegir llibres i més classes de tenis i menys ràdio”.
Hi ha algú a qui li deguis molt?
— Si començo a fer un llistat no acabaria. Faig ràdio perquè la meva mare es dedicava a retallar anuncis de pisos de La Vanguardia i els enganxava.
Perquè volíeu comprar un pis?
— No, no, perquè era el seu entreteniment. Anàvem per Barcelona a mirar pisos que, evidentment, no podíem pagar. Quedàvem els diumenges amb un comercial que ens ensenyava un pis de La Llave de Oro... I, llavors, la gràcia de la meva mare era trobar-li la pega per no comprar-lo: “És que el Gravent de la cuina... Ja ens ho pensarem”. I, llavors, enganxant anuncis, va trobar-ne un d’una emissora, i com que a mi m’agradava la ràdio, vaig trucar-hi. L’emissora es deia MK3, a la Meridiana. I gràcies també al suport infinit del meu pare, que em va dir: “Home de molts oficis, pobre segur. Si t’agrada la ràdio, ràdio. Aguanta”. I, després, gent que ha apostat per mi, com el Jordi Català i el Joan Maria Claveguera, que em van donar de sis a set a Catalunya Ràdio, que per a mi era com anar a treballar a Apple. Abans havia fet proves per treballar a Catalunya Música.
Tu?
— Sí, però em van preguntar quants botonets té un trombó i no en vaig encertar ni una. Llavors vaig entrar a la SER. “Vindran uns paios de Reus, un tal Buenafuente, podries fer la unitat mòbil”. L’estructura d’un programa de ràdio la vaig aprendre amb el Sardà, però el caos i el cubaneo és de l’Andreu.
Ara ets bastant contundent a Twitter. Això és que t’has fet gran o ha estat la malaltia?
— No, això és que al Twitter li he perdut por. Abans et venia l’Elisabet Espuny i et deia: “Han arribat dos e-mails de queixa”. I jo em desmuntava, fins que un dia el Sergi Pàmies em va dir: “Toni, tu quants oients tens? Cent mil? I quan e-mails de queixa? Quinze? Tu fes la teva”. I em vaig treure aquesta pressió. I a Twitter m’he deixat anar. És que estem en un punt en què no pots dir res. A mi em va passar un paio per sobre amb el patinet i em va engegar a la merda! Ell! A Twitter igual. Doncs si no li agrado, no m’escolti. Aquest estiu, després de dinar, a l’apartament, per agafar el son, en comptes de fer sudokus pensava: “Què li contesto a aquest home sense faltar al respecte, però amb un punt de sàtira?”
La Sílvia Soler deia l’altre dia a l’ARA: “Reconciliar-se amb la vida vol dir alliberar-se dels prejudicis que un té i del que pensin els altres”.
— Ho vaig llegir i estic d’acord amb la Sílvia. Haver de callar després d’un tuit no m’agradava. La Marta, la meva dona, em deia: “Quina mania tens de fotre’t on no et demanen”. Però és que això d’“estar curat del càncer” no és ben bé veritat. I et fa canviar. I parlar. El dia que em van diagnosticar el càncer, arribo a la consulta de l’internista perquè tenia un bony a l’aixella i pensava: “Aquest em donarà una pomada. Perquè després diguin que soc pessimista”. I el paio em fa tres preguntes: “Té sudoracions? S’ha aprimat? Ha perdut pes?” Sí a les tres. “Segui a la llitera, tregui’s el polo”. Em toca i em diu: “Té un limfoma”. Jo li vaig dir si era broma, i em diu: “No, té un limfoma. La bona notícia és que el 90% es curen. Ja es pot vestir”. Em vaig quedar mirant el carrer des de la finestra del seu despatx, al Clínic, pensant: “Entro en una nova vida”. Penses que el càncer sempre el tenen els altres i ara el tenia jo. I, aleshores, et treuen els ganglis per analitzar-los.
Quin va ser el diagnòstic?
— Hi vaig anar amb la meva dona, i la doctora es posa a parlar i jo que penso: “Això va perfecte”. I la Marta, que és més llesta que jo, ja veia que allò anava pel pedregar. I diu la metge: “Té un limfoma que hem de tractar amb quimioteràpia, no podrà treballar”. “Que puc anar a Calella de Palafrugell?" “No, perquè si té una baixada de defenses l’haurem d’ingressar”. I quan acaba aquest procés, arriba la pandèmia. Un dels meus somnis és anar a esquiar. Encara no he pogut. I no saps mai quan tornarà a sonar l’alerta, potser en les pròximes anàlisis.
I com ho vius?
— Gaudeixo molt de banyar-me al mar, d’anar al teatre... Intento gaudir al màxim del que faig i em falta temps. A la Rosa Regàs li van preguntar: “Que en farà, amb els diners del premi Planeta?” I ella va dir: “Comprar temps”. Aquest estiu m’he apuntat a unes classes de tenis, amb un monitor i tot, i m’ho he passat de nassos.
Quan una persona té càncer, què és el que més agraeix dels altres?
— El que no t’han de dir és: “Què, com vas?” Jo sempre deia: “Collons, com vols que vagi? Entre les pastilles i la quimio, que no m’aguanto, com vols que vagi?”
Et llegeixo bastant desesperat amb l’estat de Barcelona.
— Soc barceloní, tota la vida he viscut a l’Eixample, m’estimo molt la ciutat, però hem perdut il·lusió, tenim deixadesa, ens hem convertit en un ressort. La gent ve aquí amb un pack de 3 o 4 dies, en pisos d’aquestes empreses que diuen que gràcies a elles la teva àvia pot tenir un sobresou, i tant se’ls en fot la ciutat. Van a un dels milers de súpers que hi ha, que no sé com subsisteixen, un altre dels misteris d’aquesta ciutat, això sí, en català, “supermercat”, després no t’entenen, i compren el pa de motlle i un suc de taronja, i amb això passen la setmana. Tot el dia de festa, i aquesta és la definició de Barcelona. I el bonisme. Quan era petit tenia una bicicleta a Castelldefels i l’Ajuntament et feia anar amb matrícula. Quina responsabilitat té una persona que va amb bicicleta o en patinet? Ma mare va anar a terra per culpa d’un paio amb un patinet. És el caos, no hi ha un discurs. Quan el Maragall va tirar a terra els xiringuitos de la Barceloneta la gent es va emprenyar, però hi havia un objectiu. Però ara, què fem, pintar els carrers amb retoladors?
Et truquen gaire els partits, a tu?
— A mi, mai. A la tarda passes desapercebut. I si truquen, parlen amb al director. A RAC1, com que és una emissora privada, els directors transmeten més el neguit quan parles d’empreses o de patrocinadors, més que no pas dels polítics.
Doncs fins aquí l’entrevista. Si ens volen fer arribar els seus comentaris, en Clapés també hi entrarà.
— Sí: "Què diu, Gat vermell 37!? Vostè no ha entès res del que he dit!"