Metavers, la nova bombolla digital

Fa gairebé 15 anys, l’aleshores líder d’Esquerra Unida, Gaspar Llamazares, va fer a la plataforma Second Life (SL) el primer míting electoral virtual de què es té notícia a l’Estat. La premsa d’aleshores parlava de gairebé 90 assistents a l’acte, que es van considerar un èxit perquè SL tenia en aquell moment cap a un milió d’usuaris a escala mundial, que no estava gens malament considerant que hi havia uns 1.100 milions d’internautes, menys del 20% de la humanitat. Second Life encara funciona, però el seu ús no es va arribar a disparar perquè la potència dels dispositius i la velocitat de les connexions disponibles l’any 2007 no afavorien una experiència gens fluida.

Ara, amb fibra òptica o 5G, telèfons més potents que molts ordinadors, dos terços de la població del món connectada a internet i amb una pandèmia que ha tret pes a les activitats presencials, aquella experiència seria completament diferent. D’aquí que Facebook, amb Mark Zuckerberg al capdavant, hagi posat els mons virtuals com a objectiu de la seva fugida endavant, i ha arribat a l’extrem de rebatejar la seva empresa com a Meta. El nou nom remet a metaversos, un terme que l’escriptor Neal Stephenson va introduir l’any 1992 en una de les seves novel·les de ciència-ficció i que una part de la indústria tecnològica s’ha afanyat a adoptar per referir-se a tota una varietat d’entorns en els quals es participa o consumeix —consumir és una de les claus— mitjançant alguna combinació de tecnologies de realitat ampliada, sigui virtual (RV, mons sintètics), augmentada (RA, superposició de dades a les imatges del món real) o mixta (MR, una mescla de les dues anteriors). De fet, n’hi ha que creiem que metavers és una manera moderna i pretensiosa de referir-se a la RV, la RA i la RM, igual que els matalassos són ara equips de descans i els transportistes van passar en algun moment a dir-se operadors logístics. Digueu-me malpensat.

Una 'realitat' encara llunyana

El cas és que, com va passar amb internet i els mòbils, és molt probable que hi acabi havent una gran varietat de metaversos, alguns dels quals ja existeixen: pensem en Fortnite o en el citat Second Life. Si aquests dies es parla del metavers de Zuckerberg, que ell vol presentar com a únic, és per l’abast global de les seves plataformes, i perquè Facebook i les seves filials agrupades dins de Meta tenen un interès enorme a desviar l’activitat del públic cap a un entorn virtual completament diferent. Els motius són diversos: la crisi de reputació fruit de les seves pràctiques empresarials tòxiques, l’envelliment accelerat del seu parc d’usuaris i, especialment, la voluntat d’evitar l’actual submissió de Facebook a les regles que marquen Google i Apple, a més del desig de no haver de passar per caixa d’aquestes dues empreses, que són les mitjanceres que li porten l’audiència i la clientela. En un metavers propi, Facebook podrà establir les seves normes de comportament i intermediar sense peatges en les eventuals transaccions econòmiques que hi tinguin lloc, sigui per a la compravenda de productes i serveis o, fins i tot, en les relacions laborals entre empreses i treballadors que només existeixin en l’entorn virtual. Aquesta mena de transaccions ni tan sols haurien de tenir lloc en moneda convencional, sinó que es podria comprar i vendre amb criptomonedes específiques.

Tot plegat, si s’acaba fent realitat (virtual, esclar) sembla encara molt lluny: els inversors estan abocant autèntiques fortunes en tot el que soni a metavers, però podríem parlar pel cap baix d’una dècada fins que hi hagi milers de milions d’humans amb una representació virtual (un avatar) movent-se per algun dels metaversos. Una cosa és jugar una estona a matar zombis a la tele amb una videoconsola i una altra de molt diferent portar posat un visor durant la major part del dia.

Tot i això, les tecnologies que hauran de fer possibles aquests eventuals entorns ja s’estan fent servir en aplicacions reals i productives. Microsoft, que ven les ulleres HoloLens per a aplicacions industrials, acaba d’afegir funcions de realitat virtual al seu servei Teams de videoconferències. I Ericsson ha adoptat la tecnologia Omniverse de Nvidia (amb Qualcomm, un dels fabricants ianquis de xips que tenen més avançada la virtualització) per crear bessons digitals de les ciutats que permeten als enginyers de xarxa de les operadores de telefonia detectar obstacles —edificis, arbres— a la propagació de les ones de ràdio quan planifiquen els desplegaments de xarxes 5G. Per altra banda, per molt cridaner que sigui l’impuls de Meta a Occident, és probable que els primers metaversos comercials viables sorgeixin a la Xina, de la mà de gegants com Tencent o Baidu, gràcies a l’enorme massa crítica del país asiàtic.

Mentre observem com evoluciona la bombolla dels metaversos, i tal com la intel·ligència artificial ens fa pensar a vegades si hi ha prou intel·ligència natural, el suposat entusiasme pels universos virtuals pot fer que ens preguntem si tantes ganes d'una vida virtual no és símptoma que tenim una vida real més aviat pobra. I hi ha motius de preocupació: Louis Rosenberg, l’inventor de la tecnologia de realitat augmentada (per als militars d’EUA) ha dit que l’amoïna que els ciutadans no puguem desconnectar-nos d’aquesta futura virtualitat, fins al punt que la realitat actual acabi desapareixent si hi ha accions que només poden fer-se en algun món virtual.

No oblidem que en realitat ja hi ha moltíssima gent que viu en metaversos. Més enllà dels addictes als videojocs, tenim els mil·lennials que creuen que el món és com es veu a Instagram, els preadolescents que es pensen que la vida és com TikTok, els negacionistes que s’empassen tot el que circula pels grups conspiranoics de WhatsApp i els polítics que governen —o aspiren a fer-ho— com si Twitter fos el seu cos electoral.