Més transparència per a la ràdio que també és Spotify

Un dels fonaments bàsics del periodisme és la distinció clara entre informació i publicitat. A mesura que s’han desenvolupat formats publicitaris que formalment són també continguts, alguns mitjans els identifiquen com a patrocinis, mentre que d’altres fan la viu-viu i no expliciten la naturalesa comercial de l’assumpte. Però, en general, la premsa tendeix a clarificar-ho al lector. En el cas de la televisió, l’emplaçament de productes està regulat i la publicitat encoberta prohibida per llei, així que també se sol respectar la norma d’assenyalar el que és pagat del que no. Ara bé, hi ha àmbits en què això no passa, i potser és l’hora que es reguli legislativament perquè el públic tingui clar si se li està servint llebre genuïna o gat publicitari.

Un cas paradigmàtic és el de Spotify. Aparentment és un servei a demanda, però no deixa de ser una ràdio encoberta, ja que està dissenyat perquè la majoria de les escoltes es facin a partir del que la mateixa aplicació suggereix a l’usuari. El llibre Mood machine relata com aquestes llistes no són del tot honestes per als oients, ja que els artistes poden afavorir aparèixer-hi... si rebaixen els diners que reben com a compensació per les escoltes de les seves cançons. Pagar per ser escoltat és el que, als Estats Units, es va conèixer com a payola, i va ser prohibit per llei. Però Spotify fa una cosa perillosament similar: l’artista paga per ser escoltat –o deixa de cobrar– i l’usuari ignora que aquella llista recomanada no està formada només a partir dels seus gustos, sinó també segons els interessos econòmics de l’aplicació. I es podrien fer reflexions similars amb les xarxes socials, on costa de saber (encara que estigui regulat) què és recomanació genuïna i què és pagat. Només la lentitud de reflexos explica aquesta disfunció reguladora, que perjudica el públic.