TV3 ha recuperat Això no és una cançó, el programa de divulgació musical presentat per en Ramon Gener. Tot i que, fent honor al títol del programa i al quadre de Magritte que presideix el decorat, el format no és simple divulgació musical o, en tot cas, és molt més que això. L’ambientació ens transporta simbòlicament a l’aula d’escola, fins i tot amb un element tan prosaic com una pissarra clàssica pròpia d’una altra època. L’espectador se situa a un nivell similar al dels alumnes tot i que també és conscient que ells són els estudiants avantatjats i els que ens ho mirem des de casa, simples aprenents.
La cançó és l’excusa. En el cas de la primera emissió de dijous, el Sweet Caroline servia per parlar de moltes altres coses. La capacitat de la música per transformar-nos l’ànima, les estratègies per aconseguir-ho, les històries que s’hi amaguen al darrere... Però Això no és una cançó és dels pocs programes que demana a l’espectador una actitud i una escolta activa. Ens guien perquè parem l’orella, perquè ens fixem en uns detalls i en els matisos, perquè identifiquem uns canvis. I en aquesta manera de conduir-nos a diferents aspectes, ens van construint un relat gratificant. Ramon Gener té l’habilitat per fer-nos creure que el més interessant sempre arriba a continuació, que tot el que vindrà després ens sorprendrà. Manté molt bé aquest efecte capsa de sorpresa, sense caure en la construcció d’esquers enganyosos o que finalment resulten decebedors. És una simple promesa de coneixement, que ens farà pessigolles al cor o al cervell. Segurament, tot el que s’explica al voltant de Sweet Caroline es podria aplicar a moltes altres cançons, el tema en ell mateix no és l’important, però el que vol l’espectador és que li expliquin una història. Pel camí, hi entraran en joc les emocions, la curiositat, la nostàlgia o l’admiració.
Un altre aspecte clau del programa té a veure amb un concepte que TV3 fa temps que no gestiona amb gaire habilitat: els joves. És aquesta comunitat que la cadena necessita interpel·lar i que ho acostuma a fer a través d’uns estereotips i uns tòpics que acaben per grinyolar als de la mateixa generació al·ludida. El programa de Ramon Gener els incorpora amb normalitat, sense necessitat de subratllar la seva condició com a tals i observem les seves històries i habilitats des de rols molt més interessants, diversos i enriquidors.
Certament, no és una cançó. De fet, només és un programa de televisió. Però fa valdre l’esforç, l’aprenentatge, l’atenció plena, la cura pel detall, la voluntat de creació, la importància de connectar, les enormes possibilitats que té la música en aquest sentit i, sobretot, el desig de comunicar. Elements que cada vegada costa més trobar en l’entreteniment.
