Més enllà de comptar víctimes
Dimarts, Risto Mejide entrevistava al Chester de Cuatro Fayna Bethencourt. Ella es va fer popular al món de la televisió fa vint-i-dos anys, quan va participar en la segona edició de Gran Hermano i va ser víctima de l’agressivitat d’un altre concursant, Carlos el Yoyas. Malgrat tot, van esdevenir parella després del reality, van tenir dos fills i, després de setze anys de relació, ella el va denunciar per maltractaments. El Yoyas va ser jutjat i condemnat a presó, però ha fugit de la justícia. En els últims mesos, Bethencourt ha vist com El Mundo donava repercussió al seu agressor en una entrevista on es feia la víctima i Telecinco ho aprofitava per fer-ne espectacle.
Ara Bethencourt ha volgut agafar les regnes del relat i explicar la seva història. Costa molt trobar el testimoni de supervivents de la violència masclista que expliquin als mitjans com van sortir-se’n. Malauradament hi apareixen sovint només per fer més grossa la xifra d’assassinades. En la conversa, Fayna va fer referència a alguns aspectes que tenen a veure amb el paper que juga la televisió en aquestes circumstàncies.
L’exconcursant insistia que la motivava a parlar el fet d’haver comprovat que el seu cas havia ajudat altres dones. Explicant la seva història, però, en va sortir una altra de paral·lela: com la televisió va convertir el Yoyas en un heroi simpàtic i divertit, un xòuman i fins i tot un poeta que feia propaganda de la seva sensibilitat. Fayna va posar èmfasi en com la seva parella va construir una imatge falsa a la pantalla. El Yoyas va continuar exhibint-se com un ésser prepotent i agressiu. Però la televisió, durant dècades, s’ha trobat còmoda mostrant aquest rol perquè garantia l’espectacle i el conflicte. La televisió ha contribuït (i encara ho fa) a reforçar els patrons d’una masculinitat hegemònica que ha resultat socialment nociva, perquè els ha vinculat a l’èxit, la popularitat i el lideratge.
Fayna Bethencourt va explicar com, mentre patia els maltractaments del seu marit, sentia terror amb les notícies sobre dones assassinades per les seves parelles, i pensava que un dia seria ella. I, malgrat que ha aconseguit sobreviure i que la justícia condemni Carlos el Yoyas, segueix tenint la mateixa por. Encara ara, quan veu als informatius nous casos de víctimes de la violència masclista, pensa amb angoixa que un dia potser serà ella qui protagonitzarà la notícia i que la gent pensarà: “Pobreta”.
Fayna Bethencourt va explicar la seva història assumint un risc important: la policia ha perdut el rastre del seu agressor. Però el seu testimoni permet analitzar quina funció està jugant la televisió en aquesta xacra social. Més enllà de comptar víctimes i recordar el telèfon 016, no està assumint un paper proactiu, de referents positius i missatges empoderadors i útils. I no només per les víctimes sinó també per l’entorn que pot detectar el perill o que les pot ajudar. La televisió no s’ha de limitar al drama. Ha de mostrar la vida, les xarxes de suport i les oportunitats que moltes dones han trobat després.