
Les portades parlen als milers de lectors d’un diari per informar-los a primer cop d’ull de les notícies més destacades de la jornada anterior, i també xiulen a les desenes de milers de transeünts que passen pel costat d’un quiosc –cada cop, glups, més escassos; els quioscos, no els transeünts– amb l’esperança de cridar-los l’atenció i, amb sort, provocar la venda d’un exemplar. Però, a vegades, els titulars de portada no s’adrecen a tota aquesta munió de passavolants, sinó a una sola persona, que rep el diari còmodament apoltronat en un despatx. Són missatges quasi privats. Recaditos. És el cas del titular que obre la primera pàgina d’El País aquest divendres: "Merkel carrega contra la dreta alemanya per acceptar vots dels ultres de l'AfD". Només li falta, al principi de la frase, un "Eh, psst, Feijóo! Sàpigues que...". Un dels serveis més efectius que ha prestat la caverna al PP és naturalitzar l’extrema dreta de Vox perquè, quan arribi el moment, el debat sobre obrir-los el govern de l’Estat sigui mínim o inexistent. I la principal eina per aconseguir-ho ha estat evitar qualificar-los d’extrema, ultra, o no diguem ja de xenòfoba o de propagadora dels discursos d’odi.
De fet, per pur contagi, alguns dels diaris més escorats a la dreta eviten qualificar d’ultradretanes les formacions similars a Vox que han anat prenent posicions arreu del continent, i opten majoritàriament per eufemismes com radical: seria molt estrany explicar que la ultradreta triomfa a Àustria, Alemanya, França, els Països Baixos i a tants altres llocs... mentre que a Espanya, ai caram, ni tan sols existeix. I, pel mateix motiu, el que és principal notícia de portada a El País només apareix en uns baixos de pàgina parell, sense foto, a l’Abc. No fos cas que Feijóo s’ho llegeixi, i tingui un arravatament d’escrúpols.