A la merda el 2021

Netflix ha repetit l’experiència de l’any passat d’incorporar un resum de l’any. Death to 2021 (A la mierda el 2021) és un fals documental estrenat aquesta setmana que recull els principals esdeveniments dels últims dotze mesos. Els intercala amb les declaracions d’uns personatges ficticis que opinen sobre aquests fets. Hugh Grant assumeix el rol d’un teòric britànic, Stockard Channing i Lucy Liu fan de periodistes, Diane Morgan interpreta una dona solitària que viu en permanent confinament, Cristin Milioti representa la clàssica mare de família republicana... i entre tots es va construint una mirada satírica de l’actualitat que ens ha tocat viure o, més aviat, patir. L’any passat Netflix va inaugurar aquest exercici televisiu amb Death to 2020. En aquella ocasió l’episodi el va dirigir Charlie Brooker, creador de Black mirror, que ja tenia la mà trencada amb els resums humorístics de la BBC. Enguany Brooker no ha volgut participar en el projecte però els nous responsables han procurat ajustar-se al màxim possible al format que el director i guionista va proposar per al 2020. De fet, la persistència de la pandèmia ha provocat que els dos resums de l’any s’assemblin massa i tot. Ja ho diuen a l’inici del fals documental: “L’any 2021 ha sigut l’any que ha fet que el 2020 sembli una mera preqüela”. El coronavirus és la temàtica que impregna tot el resum de l’any, espurnejat pels grans esdeveniments, sobretot des d’una òptica nord-americana: l’assalt al Congrés dels Estats Units, l’arribada de Biden a la Casa Blanca, el procés de vacunació, l’entrevista del príncep Enric i Meghan Markle amb Oprah Winfrey, la mort del duc d’Edimburg, la crisi climàtica i les catàstrofes naturals, els viatges a l’espai dels multimilionaris Richard Branson i Jeff Bezos, el control de l’Afganistan pels talibans... Tot plegat salpebrat pels grans èxits mediàtics de Netflix, com els Bridgerton o Eljuego del calamar.

És un resum ben fet, amb una mirada satírica sense caure en un humor gaire estripat i en què es diferencia amb facilitat la realitat de la ficció. Anys enrere, quan la televisió era un mitjà molt més exigent, cada cadena oferia el seu resum de l’any, sovint incorporant també l’humor com a fil conductor. TV3 va tenir la seva època d’esplendor en aquest gènere amb els esperats reportatges per acomiadar l’any de Jordi Ferrerons. Condensaven l’actualitat del món des de l’òptica autòctona amb audàcia i ironia. Ara són només un record per a nostàlgics.

Recopilar els grans moments de l’any és un entreteniment televisiu que, molt dissimuladament, ens fa pensar no en la immediatesa de les últimes notícies, ni tampoc en la urgència de l’actualitat: més aviat ens ajuda a reflexionar amb més perspectiva, agafant distància, amb més capacitat d’anàlisi i una mica d’esperit crític. Ens dona una visió que ens ressitua en el temps que vivim. Els resums de l’any serveixen per entendre millor on som. I a aquestes altures, segurament, és millor que s’acompanyi d’humor per no deprimir-nos.