‘Matar’ Pelé, la reina d’Anglaterra i Clint Eastwood d’una tacada

BarcelonaLa ràdio francesa RFI estava traslladant arxius informàtics a un nou gestor de continguts. És la típica feina rutinària i avorrida fins que, tot d’una, t’adones que has publicat accidentalment tots els obituaris que tenies preparats per poder respondre de pressa si alguna celebritat moria de manera sobtada. No és el primer cop ni serà l’últim. En aquesta ocasió, s’ha matat –com en diem en el gremi– Clint Eastwood, Pelé, Brigitte Bardot, Jimmy Carter, Raúl Castro i la reina d’Anglaterra. Si l’interfecte té prou sentit de l’humor no s’ho prendrà malament, ja que accedeix al privilegi de poder llegir el seu propi obituari, cosa que la majoria de mortals no poden fer, per raons òbvies. N’hi ha que ja hi estan acostumats: un dels que han pogut veure com se’l fixa en la història és l’empresari Bernie Tapie, la defunció del qual s'ha anunciat com a mínim en dues ocasions més.

El gremi literari ha demostrat que es pren amb bastant d'humor aquest tipus d’accidents. És cèlebre la frase –sovint citada malament per embellir-la– segons la qual, al saber que circulava la notícia del seu decés, Mark Twain va assegurar que era ʺuna exageracióʺ. Harold Pinter va poder llegir el seu obituari just el dia en què va rebre el premi Nobel. I Rudyard Kipling és qui té la rèplica més divertida. Va enviar el següent missatge a la revista que comentava la seva mort: ʺAcabo de llegir que estic mort. No us oblideu, sisplau, d’esborrar-me de la vostra llista de subscriptorsʺ.

I tampoc no hi falta qui provoca l’aparició del seu propi obituari per demostrar les fissures dels mitjans. L’escriptor còmic i satíric Alan Abel, amb dotze còmplices, va aconseguir que el New York Times publiqués la notícia de la seva mort. Pocs dies després anunciava la seva resurrecció. Al diari li devia fer una gràcia relativa.