Programar l’Infiltrats del 30 minuts la nit de la final de la Supercopa amb un Barça-Madrid potser no va ser la millor elecció. Així i tot, no resta cap mèrit al reportatge de Gemma Garcia i Sònia Calvó de diumenge a TV3. Una investigació impecable. No ens explica res que no sabéssim pel que fa a la realitat d’aquestes estratègies policials. De fet, La Directa ho va destapar el 2022. Però veure-ho amb tanta claredat, exposar-ne els detalls i les dinàmiques és molt impactant, sobretot quan comporta aquesta invasió de l’àmbit domèstic. Mostrar la profanació de la intimitat de les persones recuperant les selfies de celebracions d’amics, fotografies de les vacances, regals d’aniversari, records d’algun viatge... serveix perquè l’espectador es posi en la pell de les víctimes de les infiltracions, perquè són elements de privacitat que compartim. Veure-ho ajuda a transmetre aquest sentiment de vulnerabilitat a l’espectador.
El gran valor de la investigació d’Infiltrats és que assumeix el repte periodístic d’explicar-ho amb noms i cognoms, identificant els quatre policies que serviran d’exemple per denunciar aquest mètode que trepitja els drets fonamentals i corromp l’ètica policial que ha d’existir en un país democràtic. S’entén la necessitat de pixelar part dels rostres de la policia per raons legals. En el mateix reportatge un dels testimonis alerta de les implicacions judicials de no fer-ho. Però tot i així, hi ha un tractament sibil·lí de la imatge que permet a l’espectador fer-se una idea de qui són. El rastreig que Infiltrats fa dels quatre agents, les proves irrefutables que es mostren a l’audiència i les declaracions de l’entorn, evidencia un treball molt sòlid que ha tingut en compte totes les fissures i riscos.
El fragment més bèstia és el de la trucada de l’Òscar a la Maria, la policia que es va infiltrar a la seva vida. Li truca per dir-li que l’han pescat. L’inici de la conversa ja delata el nivell de confiança i intimitat establert, quan ella només despenjar li explica que s’estava petant un gra. Aquí radica la part més pertorbadora d’aquest sistema. L’Òscar es dirigeix a ella amb bon to i amb molta claredat. I el més sorprenent és la reacció de la policia. Plora per justificar-se, i en el deliri màxim intervé també la mare de la policia per defensar la filla. L’impactant és com li subratllen que ell és bona persona, com si no veiessin més enllà del que han fet, sense tenir en compte la dimensió emocional. L’Òscar, mentrestant, es continua dirigint a ella com a “xurri” en alguna ocasió, fent evident aquesta ambivalència psicològica que li provoca la dualitat de la Maria.
Infiltrats és una denúncia molt greu i contundent que interpel·la l’Estat i en qüestiona la qualitat democràtica. I demostra que és només un petit exemple d’un problema de dimensions desconegudes. El més interessant a partir d’ara serà comprovar quina reacció tenen els mitjans espanyols davant d’aquest escàndol. Perquè el més preocupant és l’apatia existent que demostren en qüestionar el sistema.
