Mari Pau Huguet: "A TV3 no podíem portar alguns convidats perquè venien de fora i parlaven castellà"

BarcelonaMari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) és una de les presentadores de TV3 amb més hores de directe. Va començar davant de les càmeres el 1986 i durant més de tres dècades va anar encadenant programes com Bon dia Catalunya, L'hora de Mari Pau Huguet i En directe fins al 2010, quan la direcció de TV3 la va col·locar al servei d'atenció a l'espectador. Huguet enyora la imprevisibilitat i el dinamisme dels directes, però s'estima la cadena catalana i s'hi sent com a casa. Inquieta i apassionada, quan no treballa aprofita per dedicar-se a allò que la mou, com ara estudiar xinès i teatre musical. Ens trobem davant de l'Escola Coco Comin, on just després de l'entrevista la presentadora catalana començarà una classe de claqué.

El 5 de gener et vam veure presentant la cavalcada de Reis a TV3. Feia més d’onze anys que no conduïes un programa. Com et vas sentir?

— Quan em van trucar per proposar-m'ho em vaig quedar molt parada. De cop i volta em van venir a la ment tots aquells anys que havia fet diverses cavalcades quan estava a continuïtat. Aquest era el paquet que sempre esperàvem de regal de Reis. No tinc fills però m'agraden molt els nens i les cavalcades sempre m’han fet il·lusió. La idea de combinar dues generacions, amb la Paula Alós també com a presentadora, em va semblar fantàstica. M’ho vaig passar molt bé.

Des del 2010 formes part de l’equip d’atenció a l’espectador. Com t’hi trobes?

— Hi soc des que vaig acabar el TVist. El canvi me’l vaig prendre bé, però després em vaig adonar que no és una feina creativa ni imaginativa. A mi m’agrada molt el directe, on cada dia passen coses. Si el servei d'atenció a l'espectador fos un programa on els espectadors truquessin, es queixessin i demanessin el que volen, podria funcionar molt bé. Hi ha una allau de demandes que sempre són les mateixes, com per exemple la pregunta de si torna Bola de drac. Es repeteixen perquè contestem per correu electrònic, individualment. No tenim contacte directe amb els espectadors, és molt fred. No és la feina que jo voldria fer, ni molt menys. M’agrada servir l’espectador, però és una feina repetitiva i avorrida, no m’aporta res. Jo soc una persona dinàmica, m’agrada tastar coses diferents, tenir una feina que em faci aixecar al matí i dir: «Som-hi, a veure què passarà avui». Ara ja sé el que passarà, perquè cada dia passa més o menys el mateix.

Has proposat algun programa per presentar-lo?

— Fins ara tot m’ho havien ofert. Sempre he treballat amb programes de TV3 tret del TVist, que era de la productora del Josep Cuní. Normalment s’acabava un programa i aleshores em trucaven des de direcció i em proposaven un nou projecte. Vaig ser molt afortunada, perquè sempre em van oferir allò que ells creien que m’agradaria fer. M’he acostumat a això i mai he pensat en presentar cap proposta. Soc menys de dirigir, m’encanta que em dirigeixin. M’agradaria molt que algú em proposés alguna idea per fer un magazín o un concurs cultural.

Et vèiem als migdies al TVist i de sobte vas desaparèixer d’un dia a l’altre. Com va ser el comiat de les pantalles?

— Quan em vaig acomiadar no sabia que aniria al servei d’atenció de l’espectador. Vaig dir que començava una nova etapa, però no podia dir res més perquè no ho sabia. De cop i volta em van trucar de direcció i em van dir que el TVist s’acabava, que jo faria altres coses, que ja pensarien el què, em van mig oferir un espai a la tarda que no es va començar. La direcció va decidir girar full i buscar altres opcions. L’Elisabet Carnicé va passar a presentar el TVist i després el programa es va acabar. La idea era allargar la franja del matí amb el Josep Cuní ocupant l’hora del TVist. Al final va ser tot un despropòsit, perquè es va acabar el TVist i el Cuní va marxar de TV3. Així es va acabar tot. 

N’hi ha prou amb la bona feina per presentar un programa? Quina part juga en tot això el fet de tenir contactes, tenir algú que t’avala a direcció?

— Hi juga una bona part, però entenc que pesa la professionalitat. Tu dones la cara, mostres com ets i la teva manera de treballar. Encara que tinguis molts contactes, si no ho fas bé l’espectador es queixarà. Però sí que hi influeix. Jo mai he intentat demanar res a ningú perquè no és la meva filosofia de vida. Sé que hi ha persones que ho fan, però no és la meva manera de treballar. Em sentiria molt incòmode pensant que m’han donat una feina perquè conec algú. La feina te la guanyes pels teus mèrits, però comprenc que si tens contactes tot ajuda. Quan vaig començar a TV3 la pregunta que em feia tothom era: "Qui t’ha endollat?" No ho va fer ningú, jo em vaig presentar a unes proves. La gent no s’ho creia. Això em va fer adonar del que pensa la gent normalment i vaig creure que el millor era mostrar-se tal com una és i ja està.

Vas entrar a TV3 amb 22 anys i ja ho vas fer a davant de càmera. Com has gestionat l’exposició física de la televisió i els judicis dels espectadors sobre la teva imatge durant tots aquests anys? 

— No hi vaig pensar gaire. No em volia obsessionar amb això, igual que tampoc ho volia fer amb el tema d’anar pel carrer i que em coneguin. Vaig de normal per la vida, si em coneixen saludo, intento ser amable amb la gent. Viuria incòmoda pensant que si surto al carrer em coneixeran. A la meva època voltàvem molt pels pobles de Catalunya, i això em va fer entendre com eren els espectadors. Aquest bagatge de conèixer la gent que ens veu t’ajuda a entendre com miren la tele, quins gustos tenen i quines preferències.

Treballaves moltes hores, et llevaves molt d’hora. Com ha impactat en la teva vida aquesta dedicació a la feina?

— Tant els meus amics com la meva família van acceptar que jo era així. M’agrada molt treballar, soc molt de colzes, de portar la feina al dia. Per mi no era una feina, era una passió. Quan vaig fer les campanades em deien: «Quin pal treballar per Cap d’Any». Jo estava encantada. He passat moltíssimes hores a la tele, però totes les he gaudit molt.

T’ha quedat alguna espina clavada per alguna decisió que vas prendre i que ara faries diferent?

— Em van trucar de Televisió Espanyola per fer un programa i després de la Fox de Miami. En aquell moment, per la fidelització amb TV3 i perquè m’agradava molt el que feia, vaig dir que no. Se’m feia una muntanya deixar la meva família i marxar de Catalunya. Aleshores feia L’hora de Mari Pau Huguet i em proposaven de fer el mateix a la televisió americana i en castellà. Volien que ho fes seguint l’estil americà, que fos menys blanc, burxant més. Tot allò que nosaltres descartàvem mostrar a TV3, allà es permetia. Això em va frenar, no era el meu estil. Sempre m’he quedat amb el dubte de saber què hauria passat si ho hagués provat i ho hagués suavitzat a la meva manera. També em van trucar per fer un estiu El diario de Patricia i els vaig dir el mateix. M’hauria agradat provar una oferta de tele estatal, però quan m’enamoro molt d’una feina intento ser-hi fidel.

Quan et vas quedar sense el TVist vas provar de picar a la porta de les televisions de Madrid?

— No ho he intentat, però si em fessin una oferta m’ho plantejaria, tot i que amb els productes actuals a les diverses televisions es mira molt l’audiència i els programes poden durar quatre dies. ¿Què pesa més, la seguretat que tinc ara i la comoditat d’estar a TV3 o anar provant sort? El tarannà de vida de les persones que venen ara a TV3 és molt diferent, això ho veig. A mi la sensació d’esperar sempre els telèfons, com els actors, m'angoixaria una mica. Sempre he viscut amb la seguretat de saber que el dia següent fitxaré a la feina i la incertesa em fa una mica de respecte. Potser si fos més jove ho provaria.

L’edat t’ha perjudicat?

— Potser sí, però l’edat no la pots canviar, és com és i has d’acceptar-ho. Entenc que ara pot pesar a l’hora de fer un projecte. Últimament la tendència que es veu a TV3 és majoritàriament d'apostar per gent jove. Em sembla molt bé, perquè els joves venen carregats d’un material que nosaltres no tindrem mai, però nosaltres tenim l’experiència. Ara es busquen imatges fresques, amb una altra manera de treballar. Es poden compaginar les dues coses.

Com veus TV3 avui?

— S’ha hagut d’espavilar molt a mesura que van arribar els altres canals i s’han anat ampliant les plataformes. Els directius han d’estar patint cada dia moltíssim, no voldria pas la seva feina. El seu esmorzar són els resultats d’audiència, i això és molt dur. És una competència contínua. Però d’altra banda això fa que tots ens movem més. S’estan fent molts productes amb bones idees. La tele i les plataformes podran conviure perfectament, però les plataformes estan fent mal.

La fragmentació de canals i de plataformes ha fet perdre a TV3 el paper de vehiculació social a Catalunya?

— Jo no ho donaria per perdut. TV3 conserva molt la seva audiència. A través del servei d’atenció a l’espectador es nota molt. La gent té la idea que TV3 és la seva tele i que certes coses no s’han de fer. Ara amb el tema de la llengua estan molt insistents. Corregeixen contínuament els programes que cometen errors, sembla que vagin amb una lupa. Estan defensant la llengua, ens convé molt. TV3 va néixer per la llengua catalana i la gent no se n’ha oblidat. Des de les institucions ho haurien de tenir molt en compte.

Una de les crítiques ha estat que últimament se sent molt castellà a TV3. Hi hauria d’haver més mà dura per evitar-ho?

— S’ha d’actuar d’una forma natural. Si jo tenia un entrevistat que venia de Madrid, el primer que preguntava és si m’intentaria entendre en català. Si alguna paraula no l’entenia, no tenia cap inconvenient en traduir-la. Hem d’intentar lluitar per la nostra llengua. Abans TV3 era molt més restrictiva amb el català que no pas ara. No podíem portar segons quins convidats només perquè venien de fora de Catalunya i parlaven en castellà. Això ho vaig patir molt, perquè em reduïa la possibilitat de tenir molts entrevistats. Catalunya és un país petit. Però perquè vingués algú de Madrid havia d'estar molt justificat. Entre poc i massa. Sense deixar-nos anar tant amb el castellà, s’hauria d’intentar que la llengua fluís com una cosa natural. Ens poden entendre i no passa res. La funció pública de TV3 és ara més que mai mantenir la llengua catalana. Molta gent ha après el català mirant TV3; això és molt d’agrair i no ho hem de perdre.

Quin consum televisiu fas?

— Miro poc la tele. A vegades em faig Netflix quan hi ha alguna pel·lícula o alguna sèrie que m’interessa, però després me n’esborro. No soc gaire fidel per manca de temps. TV3 la miro molt, sobretot els Telenotícies. M’agrada el Sense ficció. Quan puc miro el FAQS i de tant en tant, per distreure’m, l'Atrapa’m si pots. Últimament m’estic acostumant a entrar a la web del CCCB a mirar les seves conferències, les segueixo molt.