Aquest diumenge a la nit es va estrenar a La 1, en desconnexió per a Catalunya, el Late xou amb Marc Giró. El programa tenia un cop d’efecte inicial: té el decorat més bonic de la televisió actual. Elegant, càlid, acollidor, lluminós i afavoridor. L’embolcall condiciona sovint el to i l’energia dels continguts i, en aquest cas, sembla determinant. Té la virtut, a més, de deixar el públic del plató en la penombra, cosa que, com passa en les millors discoteques, sempre és més suggeridor.
Marc Giró va aparèixer amb l’energia desbordant que el caracteritza i, per tant, també amb aquell caos verborreic que l’acompanya –aquell dia potenciat, segurament, pels nervis de l’estrena–. Aquest lleuger descontrol del discurs, aquesta bogeria expressiva, forma part de la singularitat del personatge i de la seva marca. Crea certa inseguretat en l’espectador però també expectatives sobre el que passarà. En la primera emissió, el Late xou va patir una mica la síndrome del programa pilot. Alguns continguts es notaven una mica reaprofitats de les emissions de prova i el dia de l’estrena ja estaven una mica caducats. Que el 15 de gener encara es fes referència a l’ós polar amb collarí de la cavalcada de Reis de Cadis o es preguntés als polítics què els havien portat els Reis ja quedava una mica desfasat.
El més important, però, és que el Late xou ja va saber marcar la línia que vol seguir. Barreja les formes del gènere clàssic nord-americà amb la filosofia cultural gironesca que tan bé li funciona en el Vostè primer de RAC1. Marc Giró va fer gala –no exempta de sarcasme– de copiar l’estètica televisiva dels Estats Units com a recurs per seduir l’espectador. “Només em falta parla anglès!”, lamentava. Però també ha sabut donar-hi un segell propi imprescindible, la seva mirada: la perspectiva de gènere, la reivindicació LGTBIQ+ i la cultura. “Benvinguts senyores, senyors i senyoris!”, anunciava tot just començar. Amb la mordacitat que el caracteritza va presumir de l’exotisme de tenir una orquestra formada només per homes heterosexuals. I les entrevistes les va enfocar des del vessant més cultural dels convidats. Giró busca incorporar la cultura en l’espectacle de l’entreteniment. En el cas d’Andreu Buenafuente va posar l’accent en la seva faceta com a pintor i dibuixant. Amb Lijtmaer i Calderón, artífexs del celebrat Deforme semanal, van reflexionar divertidament sobre feminisme. I amb Elvira Dyangani Ose, la directora del Macba, van parlar del museu. Aquesta última convidada demostrava el desig d’integrar, de manera desenfadada i popular, un perfil més intel·lectual i elevat que habitualment no participa en els espectacles televisius més comercials.
El gran tema pendent de resoldre al Late xou és el paper de Las Glorias Cabareteras que Giró té al costat durant tot el programa. Semblava que estiguessin a punt de lliurar l’Oscar a la millor pel·lícula de Hollywood i van quedar convertides en simples col·laboradores de pedra mortes d’avorriment. Segur que té solució, perquè una gran vedet com Marc Giró no deixarà mai tirades les seves companyes.
