Vaig empassar-me El hòbbit cinematogràfic que Peter Jackson va estirar com un xiclet només per veure Tauriel, la comandant de la Guardia Èlfica, llançar fletxes per la Terra Mitjana a tort i a dret. Em va atrapar Neytiri, la barrufeta extraterrestre amb esteroides de l’ Avatar de James Cameron. La princesa Mérida és un dels meus personatges Disney favorits, Àrtemis destronaria Zeus del panteó de déus grecs si fos per mi, duc un fons de pantalla de Katniss Everdeen al mòbil i tinc fal·lera per Lara Croft. Fins i tot em va entusiasmar Hunted: The demon’s forge -vaig triar l’arquera E’lara com a protagonista, perquè si hagués triat el bàrbar Caddoc aquella aventura m’hauria semblat un bunyol.
Així que esperava Horizon zero dawn amb candeletes des que vaig provar el joc a la Barcelona Games World i vaig conèixer la gràcil Aloy, que amb les seves sagetes té una punteria que ni Antonio Rebollo. Però anem al tema; com que aquesta dèria per les arqueres no es correspon amb cap parafília coneguda, dono paraula al lector que la meva fixació no interferirà en la meva capacitat crítica.
Reconstruint la història perduda
Som en un futur llunyà en què les màquines senyoregen la Terra, la vegetació ha envaït les ruïnes de la civilització i la humanitat, que ja no és l’espècie dominant, ha hagut de dividir-se en tribus de caçadors-recol·lectors. L’objectiu és desentranyar l’enigma que explicaria com van arribar a dominar el món aquests gegants tecnològics de la mida dels grans saures i cada cop més agressius. Les respostes no només marcaran el destí de la jove sinó també el dels seus congèneres.
Guerrilla Games ofereix un argument absorbent, un món obert esponerós, immens i ple de personatges fascinants i imatges de postal, tot i que no és això últim el que fa d’Horizon zero dawn un dels millors jocs de l’any fins ara. A més, la dama subjuga bèsties de ferralla només amb un arc i unes fletxes. Em sembla que no es pot demanar més.