Dijous al matí, si observaves el tractament informatiu sobre l’assassinat de la cap de cuina de la presó de Mas d’Enric per part d’un intern, a bona part de les cadenes es feia èmfasi en les protestes dels funcionaris de presons en solidaritat amb la víctima i les seves denúncies d’inseguretat a la feina. Els mitjans han de transmetre el que té implicacions socials. Es posa el focus allà on el sistema falla.
Però al magazín matinal Vamos a ver de Telecinco van tirar de murrieria. La selecció d’imatges amb localitzacions i ambients i l’ordenació de la seqüència podien fer creure a l’espectador que estava observant l’escenari del crim. La locució explicava els fets com si fos una història de por i amb música de suspens. “Un funcionario de la cárcel de Mas d’Enric se dirige a la cocina y abre la cámara frigorífica para coger algo de comida”, deia la veu en off. S’acompanyava d’una imatge d’un funcionari caminant per un passadís i d’un policia obrint una porta metàl·lica just quan parlaven de la nevera. I continuaven: “Pero se encuentra dos cuerpos sin vida, el de la jefa de la cocina y el de un preso, rodeados de sangre”. Aleshores les imatges mostraven una cuina industrial i, després, un pla detall d’unes gotes de sang sobre unes rajoles. És com si ensenyessin l’espai. Aleshores afegien una foto d’Instagram que suposadament era de les xarxes socials de la cap de cuina. S’hi veia una dona amb el rostre difuminat i una nena a qui li van enganxar, a sobre, unes emoticones tristes per mantenir el seu anonimat. No quedava clar si aquell muntatge s’havia recuperat així de les xarxes socials o si el mateix programa havia procedit a decorar la foto. Enmig de diferents plans d’una cuina inserien una panoràmica de l’entrada de la presó de Mas d’Enric per potenciar la sensació que estàvem accedint a l’interior del recinte. Afegien més imatges de cuines i deien: “Es un lugar donde hay acceso total a los utensilios potencialmente peligrosos, como cuchillos”. I mostraven una paret amb tot de ganivets penjats i un pla detall de tres ganivets enormes. Una mà els agafava, en comprovava la fulla i en tocava la punta. “Con uno de estos cuchillos de cocina es con el que habría matado a Núria. Su cuerpo presentaba múltiples puñaladas”, i ensenyaven una mà misteriosa que agafava el ganivet més gros per l’empunyadura, com si s’hagués de clavar a algú. Després tornaven a inserir imatges d’unes furgonetes dels Mossos des de darrere d’un filat de protecció, insistint en la idea que s’havia accedit al lloc del crim i a l’arma.
Al marge del sensacionalisme i la morbositat, que són la tònica diària del programa, es tracta de falsejar la realitat i fabricar-ne una que visualment no només expliqui els fets sinó que en transmeti l’atmosfera sòrdida. És el llenguatge del true crime aplicat als codis falsament informatius. Es tracta de fer reviure la història a l’audiència com si n’hagués estat testimoni, afegint-hi una càrrega emocional. Perquè no és tan important la veritat sinó, senzillament, reconstruir els fets a la imaginació de l’espectador.
