Manual de bones pràctiques amb les fotopolles
Dimarts, nit de Champions, TV3 va programar un Sense ficció senzillet però efectista per minimitzar els efectes del futbol en l’audiència. Coincidint que el dia abans s’havia celebrat el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència ensvers les Dones, l’espai de documentals va trobar una producció curta que es preguntava per què tants homes envien fotografies del seu penis sense que hagin estat sol·licitades. El documental tenia un to distès i molta voluntat divulgativa. Aquí tens el meu penis era tan altament pedagògic que en diversos moments adquiria el to d’una mena de Barri Sèsam per a homes adults. Se’ls explicava, molt a poc a poquet, amb gran claredat i delicadesa, per no ofendre’ls i que no plorin, per quin motiu no està bé enviar fotos de la titola a dones que no les han sol·licitat.
El fil conductor el traçava una presentadora que aprofundia en la tendència d’enviar fotopolles a través del mòbil. No es remuntaven a qüestions històriques, però podem trobar les arrels d’aquest elevadíssim gènere artístic abans que s’inventessin els telèfons amb càmera de fotografiar. Hi ha persones de la generació analògica que encara no han oblidat com determinats homenots de la feina es fotocopiaven la titola a la fotocopiadora de l’oficina i en repartien còpies pels calaixos de les companyes, com si es tractés d’un acte de propaganda electoral divertidíssim.
La investigació del documental aclaria, d’entrada, que tota foto del penis no sol·licitada prèviament per la seva destinatària és una agressió. I duien a terme un estudi científic per comprovar les reaccions cerebrals de les dones a l’impacte de tres tipus de fotografies: unes de banals amb gatets, unes de violència de caràcter social com les que podem veure en els mitjans de comunicació i, finalment, les fotografies de titoles que apareixien per sorpresa. En els resultats s’apreciava l’impacte més negatiu d’aquestes últimes imatges. També era sorprenent l’allau de fotos de tites que arribaven en determinades aplicacions de contactes.
Després d’explicar del dret i del revés que enviar aquest tipus d’imatges sexuals sense acord previ era una agressió, el documental posava el punt final d’una manera delirant. Obsequiava els espectadors amb un manual de bones pràctiques per fer-se fotopolles. Un curs de fotografia en què una treballadora sexual especialitzada en la matèria assessorava els homes a l’hora de retratar-se el penis i els donava consells sobre postures, punts de vista i actituds davant la càmera. Els espectadors ens convertíem en voyeurs d’aquesta sessió, que, per discreció, pixelava les titoles o les mantenia fora de pla.
Ja ho sabeu, si voleu evolucionar en l’art de retratar-vos el semaler, recupereu el documental, tot i que el curset potser us resulta una mica decebedor. Però no mireu només el tram final. Empasseu-vos el documental sencer perquè us expliquin bé què n’heu de fer, després, d’aquestes fotos, perquè a alguns artistes aquesta part els costa una mica d’entendre.