‘El día de mañana’ busca el cantó lluminós del tardofranquisme

Barcelona“La Barcelona tardofranquista era gris i fosca però per als personatges d’'El día de mañana' també era lluminosa”, assegura Mariano Barroso, director de la nova minisèrie de Movistar+ que, a partir de divendres, estarà completa sota demanda. Definida per Barroso com una ficció generacional, l’adaptació televisiva de la novel·la homònima d’Ignacio Martínez de Pison explica la història de Justo Gil (Oriol Pla), un noi de l’Aragó que arriba a Barcelona durant els últims anys del franquisme amb la intenció de fer fortuna. La grisor de l’ambient polític del país es contraposa a l’enlluernament que la gran ciutat provoca en un noi de poble.

Per a Oriol Pla, el Justo és “una persona amb un do, que veu oportunitats a tot arreu i es vol fer un lloc a nivell econòmic i social”. Aquest objectiu el convertirà en un arribista social que passarà per damunt de tot i de tothom per fer-se un forat a la societat barcelonina. “Li falten guies, referents i amor, i per això acaba buscant la seva identitat en coses exteriors i materials”, explica Pla del Justo, un home que és un misteri per a tots els personatges que s'hi relacionen.

Un de les primeres víctimes de la seva personalitat fascinant serà la Carme, una noia que es creua en el seu camí i a qui li canvia la vida completament. Interpretada per Aura Garrido, la protagonista femenina d’'El día de mañana' comparteix amb el Justo el fet de ser òrfena. “Comença molt jove i innocent, però la vida li dona molts cops: és una supervivent”, explica Garrido sobre l’altra meitat de la història d’amor que recorre tota la minisèrie. En el transcurs de 12 anys, la Carme viurà un procés d’empoderament que la portarà a intentar fer carrera en el món del teatre. L’actriu, que també ha sigut una de les protagonistes d’'El Ministerio del Tiempo', assegura que la televisió està obrint les portes a més i millors personatges femenins. “Ens hem adonat que fins ara només hi havia una sola veu en la ficció, com si només una persona expliqués les històries, que era home, blanc, cisgènere i heterosexual, mentre que els altres érem colors i coses que apareixien de fons”, explica l’actriu, que remarca la importància que hi hagi varietats de mirades i de referents. “Perquè realment les històries parlin de tots, hi hem de ser tots”, argumenta.

La Carme i el Justo, tots dos en la vintena, busquen el seu lloc al món i representen la generació d’una nova Espanya que s’enfronta a la vella, exemplificada per Karra Elejalde, el comissari Landa, que arriba a Barcelona per posar ordre a la comissaria de la Via Laietana.

Retrobament amb la ciutat

Mariano Barroso, que el 9 de juny va ser elegit president de l’Acadèmia del Cine Espanyol, va néixer a Barcelona, ciutat que va deixar l’any 1966, quan tenia cinc anys. 'El día de mañana', que s’ha rodat íntegrament a la capital catalana i en localitats del voltant, ha suposat un retrobament amb els seus orígens. “La història comença l’any 1966, quan jo vaig marxar, i és com un regal perquè em permet recuperar la ciutat que vaig deixar”, comenta Barroso, que assegura que el procés d’investigació i documentació per a la sèrie va ser molt emocionant. “Segueixo pensant que aquesta és la meva ciutat i el meu mar, tot i que visqui a Madrid”, confessa el director de pel·lícules com 'Éxtasis' o 'Los lobos de Washington'.

La Barcelona que retrata Barroso a 'El día de mañana', la seva segona incursió televisiva després de 'Todas las mujeres' (2010), es basa en les percepcions dels personatges i, per tant, el tardofranquisme només és un teló de fons. “La influència real de la gran política és enorme però llavors era imperceptible, no es veu fins molts anys després”, assegura el director, que remarca que no s’intenta ocultar la realitat de l’època. “Es veu el que passava a les comissaries però per les finestres també entrava la llum del sol”, explica Barroso, que puntualitza que 'El día de mañana' no és una sèrie política sinó de personatges. “La realitat que viuen les persones és molt més lluminosa del que expliquen els historiadors perquè, si no, la vida seria insuportable”, remata.

Per a Barroso un dels reptes de l’adaptació va ser traslladar l’estructura del llibre, que explica qui és el Justo a partir del punt de vista de la resta de personatges. “A la novel·la parlen tots menys Justo Gil, i vam haver de donar-li veu”, explica el director.