Ana Rosa Quintana es manté a les tardes de Telecinco amb TardeAR, el programa truculent de successos. Dijous a la tarda anunciaven les amenaces de mort entre un grup de veïnes d’un poble de menys de dos mil habitants de la província de Toledo. Com a reclam televisiu feien servir una careta de presentació absolutament sinistra, en blanc i negre i amb música de terror, que emmarcava els ulls malèvols de dues veïnes que havien sembrat el pànic al barri. Durant el programa anaven repetint l’anunci com si fos una notícia rellevant. Hi van enviar una reportera en directe per saber què passava amb les amenaces. Només calia veure les primeres imatges per entendre que era una zona de màxima vulnerabilitat. Un barri d’una gran pobresa, amb persones amb risc d’exclusió social, sense recursos ni capacitat per solucionar conflictes de forma raonable. I encara menys assumir la presència de càmeres i l’impacte mediàtic de la seva pròpia història. La reportera entrevistava dues veïnes atemorides per una mare i una filla amb problemes d’agressivitat. Una dona plorava explicant que ja no sortia de casa pel terror que li feien aquelles persones. La reportera, després, va voler escoltar la versió de les veïnes conflictives, que ni se les entenia quan parlaven. Mentrestant, vèiem al fons les altres veïnes esperant assegudes en un pedrís del carrer contemplant com la televisió posava dinamita al seu problema. “¡Es el lejano oeste!”, comentava amb sorna Ana Rosa Quintana des de la comoditat del seu plató. La presentadora va voler exercir el paper de mediadora espavilada en aquell sarau veïnal: “¡A ver! ¡Dolores es una señora mayor que está enferma y no la veo yo para meterse con nadie! ¡Pero tú eres joven!”, li deia renyant la veïna conflictiva. Quan la reportera va tornar a buscar la Dolores, amb la bata d’estar per casa posada, la dona estava hiperventilant, tremolant de por i plorant. “¡Nada! ¡Tranquilidad! ¡Tranquilidad!”, li cridava Quintana. I donava consells de convivència: “Yo creo que tal y como están las cosas es mejor que no os juntéis en ningún sitio y que la Guardia Civil haga su trabajo”. I afegia: “¡Dolores! ¡Que la salud es lo más importante y no se puede vivir con miedo!”. Ana Rosa va acomiadar la connexió deixant aquella dona aterrida al carrer mentre amb els col·laboradors comentaven la bata de boatiné de la pobra senyora. Telecinco ja havia fet la feina. Són molts els casos a TardeAR en què s’aprofiten d’històries en un context de molta pobresa i incultura. Aquest classisme i aquesta condescendència d’Ana Rosa són tòxics. La tele més opulenta comentant des de la distància i amb frivolitat els drames de la gent sense recursos econòmics, ni socials, ni emocionals i fingint que els soluciona el problema amb quatre paraules. Més enllà del sensacionalisme, és una manera d’estigmatitzar les classes més baixes, utilitzant-les com a carnassa mediàtica per entretenir l’audiència, exhibir on viuen i com malviuen i construir-hi un relat de terror i incapacitació.
