El mal rotllo de la festa de la Mercè
El cartell de les festes de la Mercè ha provocat desconcert perquè la imatge del nadó solitari en una habitació vermellosa més aviat sembla el pòster d’una pel·lícula de terror. Un bebè desatès, amb cara d’espantat, en un entorn hostil. Alça la mirada com si observés un adult malèfic que queda fora del pla. El vídeo que acompanya el cartell, de dos minuts i mig, potencia volgudament aquesta sensació inquietant, d’aproximació a una desgràcia.
La primera imatge mostra la criatura bramant a terra, com si ningú se’n fes càrrec. Els esquitxos vermellosos a la porta reforcen la idea de perill. La música experimental és determinant per accentuar la por. Sons aleatoris: el motor d’una moto que rugeix amenaçadorament, cops i grinyols que semblen alertar l’espectador d’un risc imminent. Una dona, la mare del nen, plora i sembla desesperada. Està esgotada, com si hagués perdut el control de la situació. La càmera es manté distant, freda, com si no sentís cap compassió pels personatges. Les diferents escenes deixen entreveure problemes econòmics, l’absència d’un entorn afectiu o una xarxa de suport. La dona diu que creu que es tornarà boja i intenta consolar el nadó, que no para de plorar en cap moment. La mare sembla estar abocada al límit de la seva resistència. La música suggereix que ens acostem a un gran desastre. La tipografia irregular dels rètols és més pròpia de la cal·ligrafia d’una persona desequilibrada que no pas un traç infantil.
Per fi, la música experimental desemboca en tonades folklòriques que criden l’atenció de la criatura, que para de plorar. El bust d’una geganta apareix dansant per la finestra i això calma el nen. Però la història és enganyosa. Es pot caure en la inèrcia més simple d’interpretar que el bebè està experimentant la fascinació prematura per la festa major. Però amb l’aturada del plor, la mare desapareix. Cap somriure, cap escena de complicitat entre mare i fill. Cap alegria compartida per la joia d’un instant d’alegria. De nit, el bebè jau sol al llit, cap per amunt, mentre la claror dels focs artificials de la Mercè dibuixa ombres terrorífiques a les parets de l’habitació vermellosa. La resta de la casa sembla buida, com si la mare hagués abandonat el nen. El bebè, de cop, sembla adormit al llit, però el so dels petards ens remet també al so d’uns trets. I és inevitable pensar si la mare s’ha carregat la criatura o ha decidit posar punt final a la seva pròpia vida. Com si les detonacions de la tragèdia quedessin camuflades pels espetecs de la festa. Una celebració de la festa ambivalent, amb connotacions de pel·lícula de terror, que juga subliminarment amb elements de violència i crueltat. Més que ganes de festa et deixa amb el cor encongit i et recorda que alegria i fatalitat conviuen sempre a la ciutat.