Sílvia Cóppulo: “M’agradaria fer un xou a la televisió, que hi pogués ballar, per exemple”

No he trobat entrevistes a Sílvia Cóppulo (Mataró, 1958) on ella no parli estrictament de feina. Aquesta conversa és un intent de buscar un acostament més personal a una dona reservada, però expansiva, exigent i persistent. L’escolto el divendres, a la tertúlia de Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio, opinant amb llibertat i alegria, dues virtuts que no són les més habituals entre els comentaristes de l’actualitat. Primer es va llicenciar en psicologia i després es va doctorar en periodisme. Ara té al cap presentar un xou a la televisió, on lluïssin més les seves arrels napolitanes que la contenció catalana: “N’estic fins al capdamunt, de sortir tan ben posada a la televisió”.

Després de tants anys d’exercir-lo, ja saps quin és el motiu últim pel qual t’has estat dedicant al periodisme?

— Sí, perquè m’interessen les persones. Jo vaig començar llicenciant-me en psicologia i m’he dedicat al periodisme sobretot amb aquesta mirada de voler acostar-me a les persones. 

Qui és l’última persona a qui has entrevistat i què n’has après?

— Una de les últimes va ser a Josep Carreras, quan li van donar un premi els Amics de la Ciutat de Vic. D’ell en vaig aprendre la voluntat de ser coherent. També fa poc vaig entrevistar Sara Berbel i Bernat Castany, que han fet un magnífic llibre que es diu Obecedario patriarcal, i aquí vaig aprendre de quines maneres subtils a vegades el masclisme t’arracona contra la paret i de quines estratègies disposes per sortir-ne, caminar, aixecar-te i volar. De tothom n’aprenc alguna cosa, però segurament el que més vaig aprenent és que, si fa o no fa, tots tenim les mateixes dificultats, les mateixes pors, i cadascú les gestiona com pot.

¿A tu el masclisme també t’ha arraconat contra la paret, en el periodisme?

— No, no, perquè no m’he deixat. Per totes les dones que volen ser tu, és com dir “Què t’has cregut?”. Jo no he tingut referents dones en qui poder-me emmirallar, per tant he intentat fer sempre el que creia que havia de fer. Jo dic que a mi m’ha costat més. Amb aquest pa que s’hi dona et costa molt més. Si ets una dona no comences de zero, comences de menys 25. Has de fer un recorregut més llarg i ser més persistent.

Últimament et sento de tertuliana a El matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ustrell. ¿Et sents més lliure ara que fa uns anys?

— És diferent el rol si tu estàs dirigint un programa que si tu només hi vas i et demanen que diguis la teva opinió. Continuo pensant que he de respectar les persones que tinc al meu voltant i que m’ho he de preparar tant com pugui. Jo vaig amb una llibreta, de vegades se’n riuen, estudio els temes, penso com ho faré anar. Això ho faig igual que ho feia. Dit això, duc uns quants anys de professió i no és que em senti més lliure, és que crec que soc més lliure, molt més lliure. Això de tenir un bagatge a la feina i a la vida fa que ja tinguis les hipoteques pagades, totes les hipoteques pagades, i pots ser infinitament més lliure. És curiós, perquè això ja m’ho ha dit algú altre i jo penso que només soc a una tercera part del que realment penso i vull dir. O sigui que tinc recorregut [riu], i això m’emociona.

Vas treballar molts anys amb Joaquim Maria Puyal. Quina és l’última vegada que li has demanat que et concedís una entrevista?

— Ja me la va concedir, fa molts anys. Ara ens trobem al gimnàs i llavors anem a fer un cafè i parlem de ràdio i de televisió, i de la vida. 

Quin record en tens, d’aquells anys amb el Puyal?

— El Quim és una persona molt creativa i molt exigent. Per tant, és algú a qui he d’admirar. Jo soc exigent, autoexigent, i crec que continuo sent molt creativa, he de frenar-me les idees. En tinc el record de la feina ben feta, de donar voltes a tot, de buscar opinions diverses, de construir un programa... Un magnífic record.

Tu ets molt dura amb tu mateixa?

— Ara, quan venia cap aquí, pensava que si algú em preguntés què canviaria de la meva vida diria que escoltaria més el meu cos. Tinc més voluntat que fins allà on físicament es pot arribar. Segurament he estat molt dura, sí, massa, sí. Ara també penso que entenc molt més les persones. He après a poder adreçar-me a les persones dels equips d’una manera molt més empàtica. És més, ara ensenyo això: ensenyo habilitats directives i com resoldre situacions complicades a partir d’una bona comunicació. Ensenyo als metges com donar males notícies. He agafat la part de psicologia i la part de comunicació i m’ha anat molt bé per créixer jo també. Però, vaja, soc massa dura amb mi mateixa, sí.

Quina és l’última vegada que has tingut la sensació que t’havia passat un tren que ja no tornaria?

— És una molt bona pregunta, però és que jo soc de Mataró i allà hi va haver el primer tren, saps? Més aviat penso que si aquest tren no torna, en tornarà un altre de similar. No he tingut la sensació que les portes es tanquessin per sempre. Però jo no penso que les coses siguin a fora teu. Més aviat penso: “Atreveix-te més i no passa res si no surt”.

He buscat entrevistes teves on expliquessis coses personals, com les que a tu t’agrada fer a El divan, de Catalunya Ràdio, i no he trobat res.

— Pràcticament, no. A mi m’agrada fer-les als altres. Soc reservada amb la meva vida personal. No m’agrada publicar fotos personals a Instagram. La feina que fem té una dimensió pública, però m’agrada tenir una certa reserva sobre la meva vida.

Provem-ho. D’on ve el cognom Cóppulo?

— De Maratea, del sud de Nàpols. El meu besavi era d'allà. Fa uns anys hi vaig anar a veure què sentia.

O sigui, tens una arrel napolitana.

— Sí, puc fer d’italiana en un instant. Podria ser molt expansiva, però hi poso un punt de contenció a la catalana.

Llavors surt el Martínez, el teu segon cognom.

— La meva mare era filla de murcians, de Mazarrón. Però si vaig a mirar els altres cognoms hi tinc Font, Sardà... És una barreja.

Quins últims records conserves dels pares?

— Del meu pare, molts. Fa dos anys que va morir, molt poc. La mare ja fa vint anys que va morir, però hi penso pràcticament cada dia en algun instant. Eren persones treballadores i que tenien una voluntat ètica de moure’s per la vida, i això segurament és el que ens han transmès. El desig d’anar endavant, de treballar, de ser persistent. Jo sovint la frase que em dic és: “Au va, Sílvia, va”. No escoltar-te gaire i empènyer, que ja te’n sortiràs. I això ve d’ells.

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— És que en tinc moltes, d’il·lusions, però n’hi ha una que és per a aquest agost. Tota la vida que estic estudiant anglès, estic a punt del Proficiency, però si no treballo en anglès torno a baixar un nivell. Ara penso que ja no vull anar a estudiar anglès, que és molt pesat, però en canvi m’agradaria anar a fer un curs de dansa. Jo havia fet dansa i expressió corporal. Me n’aniré uns dies a Londres a ballar en anglès, que em diguin “legs up”. El que m’interessa és moure’m, et mous als escenaris, et mous als platós, però que em donin les instruccions en anglès. 

Has estudiat tota la vida?

— Tota la vida. Sempre estudio i sempre em sembla que no en sé prou. O que m’agradaria saber-ne més. Sí, estudio. 

Hem parlat d’il·lusions, quin diries que és l’últim neguit que et persegueix?

— Ara ja no, ara no em persegueix cap neguit. D’això ja n’hem après. Normalment els neguits, la sensació d’amenaça, ens la fem. És el que fa la ment amb el passat i el futur imminent. Em miro de col·locar cada vegada més en el present. He fet, fins i tot, cursos de mindfulness i va bé. 

Quina és l’última notícia que t’ha impactat?

— M’impacta la situació de Hamàs i d’Israel, la posició de Netanyahu. Aquest matí he vist una fotografia d’un edifici destrossat i un barber que estava afaitant un xicot. He pensat: que bé, poden tenir un moment d’intentar tenir un aspecte millor, enmig de la guerra. Si són capaços d’intentar tenir un aspecte millor es trobaran més bé, no s’enfonsaran tant. La part positiva que té aquesta acció, i al darrere, les destrosses.

Em quedo amb això que has dit: intentar tenir un aspecte millor. Quina influència ha tingut en tu la teva imatge, el teu aspecte, dedicant-te al que t’has dedicat?

— Això no ho sé, no m’ho ha dit ningú. Jo vaig anar a fer un seminari a la BBC, fa mil anys, allò que dèiem d’estudiar. Llavors feia ràdio i no feia televisió. Allà em van dir: “Vostè podria fer televisió”. Em vaig mirar el panorama de la televisió d’aquell moment i vaig pensar que el que ho feia més bé era el Puyal. Vaig trucar a la seva porta. Em va dir: “Tu que ets una vaca sagrada de la ràdio, fes-me un informe crític sobre La vida en un xip”. Li devia agradar i em va fer una prova de posar-me a davant d’una càmera. I va acabar dient: “Surts més bé per càmera que a la vida normal”. M’ho vaig agafar com un elogi. M'enrecordo de com vaig voler mirar amb afecte l’audiència darrere l’objectiu. M’enrecordo de fer l’exercici, a la televisió de Cardedeu, de mirar amb afecte l’audiència darrere l’objectiu. Em feia por, i no pot ser que et faci por, has de poder adreçar-te a les persones. I ja està, ens entenem.

Si poguessis demanar un últim desig per a la teva carrera professional quin seria?

— No vull demanar mai un últim desig, vull que em sorprengui.

Molt bé, hem fet la frase, ara digue’m què t’agradaria fer.

— M’agradaria fer un xou a la televisió. Un programa on passessin moltes coses.

Que hi poguessis ballar?

— Per exemple, que hi pogués ballar. A la tele, aquests últims anys, he sortit tan ben posada que n’estic fins al capdamunt, de sortir tan ben posada.

Que no sigui una llibertat de paraula, sinó també de cos.

— Sí, de moviments, d’ocupar l’espai. Fa molts anys que ho pensava com una idea estrambòtica, i ara penso doncs, mira, potser sí.

I ho veus factible?

— Factible vol dir que es converteixi en un fet. Si t’hi vas posant, doncs potser sí.

Tu deus ser una persona tenaç.

— Em defineix la persistència, sí. Hi ha qui diu que és l’altre, que al final s’esgota. Vaig anar 20 vegades a examinar-me per treure’m el carnet de conduir. Em va caducar la teòrica, 20 vegades. Què vol dir? Que hi havia alguna cosa que no feia prou bé. Doncs hi tornem fins que trobi la cosa. 

Això era amb 18 anys? Perquè ara s’explica molt ràpidament, però...

— 19 anys, tenia, i ho explicava per Ràdio Mataró i se’n fumia tothom. 

Quina és l’última vegada que has hagut de tractar amb la policia?

— Sí, vaig anar a posar una denúncia fa poc per tot això que cliques un enllaç i resulta que és un frau a la targeta. Vaig denunciar-ho, perquè el banc t’ho demana, però és inútil, perquè llavors tornes al banc, et diuen que estudiaran les situacions de frau i et responen que totes eren correctes. I figura que he comprat no sé quantes coses a Xipre. Llavors hauries d’entrar en una batalla amb el banc, amb els advocats, i si es tracta de centenars d’euros més val que pleguis, no et surt a compte. És continu que al telèfon mòbil m’enviïn enllaços d’aquests. Si fas més coses de les que físicament pots, et desregules una mica i no pares prou atenció a les coses que fas. Ara vaig molt més amb compte de no fer quatre coses a l’hora.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— He vist que ho preguntes i em vaig apuntar els títols i tot. Però en realitat de memòria no me les sé. No seria gaire honest.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Em sembla que el més important a la vida és saber escoltar. Gràcies per saber escoltar.