Ielena Kostiutxenko: "M’agradaria trobar-me amb els qui em van enverinar. I fer-los preguntes"

BarcelonaEl dia és ben rúfol però la reportera russa Ielena Kostiutxenko diu que li resulta molt agradable la primavera barcelonina. És la teoria de la relativitat (periodística). I es fa inevitable pensar que una mica de pluja i vent deu ser el no-res per ella, coratjosa i vinguda del fred, obligada a emprendre el camí de l'exili. I que, fins i tot com a fugitiva, va viure a Berlín un intent d'enverinament. La Segona Perifèria li publica el magnífic llibre El meu país estimat i ho aprofitem per tenir una conversa propera sobre periodisme, el seu país, la guerra, l'estranyesa que algú et vulgui liquidar i el dolor colpidor de veure com Rússia ha davallat cap al feixisme.

El llibre es titula El meu país estimat i entenc que no és un títol irònic.

— En absolut. Es tracta realment d’un llibre sobre l’amor perquè és un bon moment per parlar de sentiments i de les coses que sentim pel nostre país, que no són les coses que ens diuen que hem de sentir. El meu amor per Rússia el tinc molt present, entre d’altres coses, perquè em fa molt de mal. Però no vull negar-lo, cancel·lar-lo o defugir-lo perquè crec que l’amor no és el que Putin qualifica de patriotisme. Ell diu que si t’estimes Rússia, has d’anar a matar ucraïnesos. Que has d’obeir, mentir o callar. I no, l’amor no demana això, sinó una mirada molt diferent a allò que estimes.

Estimes Rússia, doncs. ¿Però creus que Rússia t’estima a tu, tenint en compte les teves circumstàncies actuals?

— Penso que sí. Perquè quan parlo de Rússia no penso en el territori, sinó en la seva gent, unida per un destí comú. I sí, me’ls estimo i m’estimen de tornada.

El meu país estimat (20 anys de la massacre de Beslan)

En anglès s’acompanya del subtítol: “Reportatges des d’un país perdut”. Per què “perdut”?

— És un joc de paraules. Primer, perquè Rússia s’ha perdut a ella mateixa i cada cop entenem menys qui som, què volem i on vivim. Però també perquè jo he perdut Rússia, ja que visc a l’exili.

Quina és la teva situació actual, des que van tancar el Nóvaia Gazeta?

— Ara formo part de la Nieman Fellowship de la Universitat de Harvard. És una beca per a periodistes que són a la meitat de la seva carrera professional però em penso que, en el fons, també repesquen persones perdudes: gent que ha treballat molt però que ara no saben cap a on tirar perquè han topat amb un carreró sense sortida. Ens conviden a Harvard durant un any i podem fer-hi classes, comunicar-nos amb altres periodistes i ser en un entorn segur.

Et sents preparada per tornar a fer de reportera?

— Ara sí, després dels problemes de salut del que em va passar a Berlín. Aleshores estava molt dèbil i em cansava de seguida, així que era inimaginable pensar en treballar de nou sobre el terreny.

“Pot ser que t’hagin enverinat”. Quan els metges et comuniquen això, la teva reacció passa per riure i negar-ho.

— Ah, sí, totalment.

Com és que no se’t va acudir que era una possibilitat?

— És una cosa que no se t’acut, que veus a les pel·lícules. Però sí, havia passat amb Navalni, amb Dmitry Bykov, que era company meu, o amb Vladímir Karà-Murzà, un altre periodista rus. Però pensava: d’acord, són gent important i creuen que són perillosos. Jo mai m’havia considerat com a perillosa, només soc una reportera que escriu el que veu i sent. Ni tan sols penso molt! Mai vaig pensar que ser testimoni de fets pogués ser perillós, però és evident que potser sí.

Vas ser la primera periodista en reportar la presència de tropes russes a l’est d’Ucraïna, però algú et va avisar que una unitat txetxena de la Guàrdia Nacional Russa t’esperava per matar-te. Com et vas poder escapar?

— Doncs no va ser tan difícil. M’esperaven a la carretera que porta a Mariúpol, però com que els meus contactes m’havien avisat vaig pensar en trobar una ruta fent marrada. El problema és que moltes carreteres ja estaven ocupades per l’exèrcit, així que, al final, vaig adonar-me que la millor opció era agafar el tren cap a Kíiv i, d’allà, també en tren fins a Polònia.

Aleshores devies percebre que potser sí que et veien com un perill per al règim...

— No ho sé... En el moment, només sentia ràbia perquè realment volia anar a Mariúpol per informar de tot el que estaven explicant sobre la ciutat, que descrivien com a una gegantina escena del crim, una carnisseria. No poder explicar-ho em posava furiosa. Però quan hi vaig pensar, amb el cap més clar, vaig entendre que potser estaven molestos perquè havia revelat l’existència d’una presó secreta a Kherson, on havien torturat els ucraïnesos que havien capturat. Esclar, si algú desapareix en plena guerra no vol dir res: li pot haver passat qualsevol cosa. Però la presó els posava en evidència. Ara bé, no m’esperava que aquests problemes em seguissin fins a Europa.

“Estava furiosa”, dius. Em fa pensar en el llibre, quan escrius sobre Anna Politkóvskaia parles del dol per no haver tingut l’ocasió, tot i compartir redacció, d’explicar-li que et vas fer periodista per ella. Però dius que la tristesa va deixar lloc a l’odi, que és el que et va motivar a treballar, treballar, treballar. ¿La ràbia és un combustible necessari, per al periodisme compromès?

— Hi ha hagut moments en què l’odi m’ha servit de combustible per fer periodisme. Et menja l’ànima, però et dona energia. Però el millor fuel per al periodisme és, encara, la curiositat pel que passa, per la gent, per les seves esperances i les seves pors. Això et dona un periodisme més sòlid. Pots escriure enfadat, però aleshores necessites un bon editor que mantingui el cap fred, perquè si no, acabaràs cometent errors.

I, com a supervivent d’un intent d’assassinat, ¿com n’estàs d’enfadada? Seria raonable estar-ho ja a perpetuïtat...

— No estic enfadada perquè m’intentessin assassinar, sinó per la situació a Rússia. Sé que sonarà estrany, però és que el que de veritat m’enfurisma és que segueixi la guerra. Que la gent estigui morint. Que Putin conservi el poder. Que la meva Rússia estigui sucumbint fins al fons al feixisme. I m’enfada que no pugui ser a la vora de la meva mare, que té setanta-vuit anys i no sé quant de temps li queda. No puc ser a casa, amb la meva gent, entre els qui parlen la meva llengua. L’intent d’assassinat? És que em sembla estúpid. Els periodistes només descrivim la realitat. Si no t’agrada la realitat, tens un problema amb la realitat, no amb els periodistes. Em sembla tan obvi, no? M’agradaria trobar-me amb els qui em van enverinar. I fer-los preguntes. Perquè en tinc.

Tens algunes sospites sobre qui ho va fer?

— No, cap ni una, i miro de no trencar-m’hi el cap, perquè no em toca a mi investigar-ho. Ho fa la policia de Berlín i la Fiscalia. Però també s’ho estan mirant, periodísticament, Insider i Bellingcat, que són els que van identificar la gent que va matar Navalni. De fet, confio més en els periodistes que en la policia, així que ja veurem.

Hem parlat d’odi, però voldria també parlar de por. No sé si mai vas pensar: “D’acord, ells guanyen. Jo trio viure i, per tant, deixo el periodisme”.

— No tinc massa por, francament. Deu ser una cosa biològica, perquè he convertit la meva vida en bastant incòmoda. I això fa que hagi de calcular mentalment tots els riscos amb el cap, perquè el meu instint a vegades comet errors. Ara bé, en algunes situacions això és beneficiós. Per exemple, en guerra: no em poso histèrica ni tinc aquest xut d’adrenalina al qual alguns periodistes acaben enganxats. A veure, vaig entrar al Nóvaia Gazeta i poc després Anna Politkóvskaia va ser assassinada, així que sempre sabia en un raconet del cap que era possible que jo mateixa acabés morta. Però ho veia com una ganga de l’ofici. Hi ha feines, com la de policia, o la del soldat, o els bombers, que senzillament són perilloses. I, per desgràcia, a Rússia ser periodista és una professió perillosa.

En un dels reportatges, et trobem fent pràctiques de criminòloga en una comissaria de policia. Exploraves realment ser investigadora o era només periodisme?

— No, no em volia fer policia. Només m’era interessant com a periodista. Perquè parlem molt de la policia, però no sabem com són. Com viuen? Com pensen? Com senten? De què tenen por? Així que volia conviure amb ells un temps per entendre’ls millor.

També has esmentat la mare, a qui trobes a faltar. Però en el llibre alguns dels moments més dolorosos són precisament els diàlegs amb ella, quan te n’adones que creu sense miraments tota la propaganda del Kremlin i s’obre un abisme entre vosaltres. Hi ha una bretxa generacional entre el que creuen els joves i els més grans?

— És difícil saber què creuen o deixen de creure els russos, perquè no els hi podem preguntar sense que arrisquin la seva llibertat. Ara tenim una legislació que bàsicament prohibeix parlar de la guerra en tant que guerra. Has de dir coses com Operació Militar Especial i algunes paraules estan vetades, com ocupació, o agressió.

Però probablement es deu respirar en l’ambient aquesta polarització intrafamiliar.

— A Rússia no ens agraden les converses mundanes d’ascensor. No és a la nostra cultura: sempre abordem els grans temes directament. Però els meus amics que encara són al país, o també la meva germana petita, m’expliquen que no havien parlat mai tant del temps com en els últims tres anys. Esquiven les notícies i tenen por que algú els denunciï. O eviten parlar del conflicte perquè saben que ha separat famílies. Pares i fills, però també parelles. Jo mai vaig tallar la comunicació amb ma mare i això ha estat beneficiós: ara ja no justifica la guerra i no dona tant suport a Putin com solia fer. Hem trobat un terreny comú.

Els reportatges del llibre donen veu a gent que sovint no apareix als mitjans. Persones en asils mentals, prostitutes, nens en orfenats, okupes menors d’edat. Com t’hi aproximes? Suposo que molts deuen ser recelosos de la premsa...

— És qüestió de temps. De mirar de compartir coses amb ells i ser-hi a prop. Si els està bé, de conviure-hi sota el mateix sostre. Amb les prostitutes, per exemple, vaig viure-hi una setmana i anava al seu descampat cada nit. Així se n’obliden que ets periodista i pots anar-t’hi apropant, cada cop una miqueta més, una miqueta més.

I quan després es veuen a l’article?

— Depèn. N’hi ha que estan contents que es parli d’ells, d’altres no tant. I, bé, n’hi ha que directament no els interessa gens això de la premsa. En el cas de la comissaria, per exemple, els agents no sabien que jo era reportera. Vaig canviar noms, i també alguns detalls perquè no es pogués identificar d’on estava parlant, però ells evidentment van ser-ne conscients, un cop publicat. Quan em van trucar, els vaig preguntar si estaven emprenyats amb mi. Em van dir que alguns sí que ho estaven, però que tots admetien que les coses eren com les havia explicat. Penso que el principal repte és escriure sense que els teus judicis s’infiltrin. No començar a classificar la gent entre bona gent i mala gent, perquè tothom és una barreja de les dues coses.

Com si no fos prou tot el que t’ha passat per ser periodista, també has patit repressió i violència com a lesbiana. M’agradaria entendre com funciona l’homofòbia a Rússia. Un canvi de règim seria determinant per resoldre-la?

— No ho sé, tant de bo. És a dir, ¿penso que l’homofòbia l’ha causada només Putin i les seves lleis absurdes? No, no ho penso. Hi ha homòfobs a totes les societats.

Però quin és l’origen, en Putin, d’aquest odi als homosexuals?

— No crec que ell en si tingui cap odi. Per a ell és un càlcul. Per construir un feixisme que et compri la gent fa falta tenir enemics. Interns i externs. Els externs ara mateix són Ucraïna o Europa. Solien ser els Estats Units, però avui dia ja no ho són tant, aparentment. I, com a enemics interns, ens va escollir a nosaltres. Som una minoria, però una minoria prou gran perquè se’ns vegi. Estem escampats per tota la societat i semblem un més, però alhora som diferents. És com Trump i les persones trans. Les odia? No ho crec. Què pots odiar, d’elles? Senzillament és instrumental.

Com creus que acabarà la guerra?

— Espero que Rússia perdi la guerra perquè, si guanyem, això farà que el nostre feixisme es faci més fort, més profund. I serà només qüestió de temps que comenci una altra guerra, i una altra i una altra, fins que sigui un malson sense fi. Això ens faria perdre definitivament, com a país. Ens faria desaparèixer. Però sembla que, de moment, estem guanyant.

Europa vol doblar el pressupost en defensa. Et sembla una mesura encertada?

— Això ho han de decidir els europeus. Jo no en soc. Ara bé, preferiria que cada cèntim que va a armes es dediqués a la medicina o l’educació. Viuríem en un món molt millor. En comptes de fer això gastem fortunes en matar-nos entre nosaltres i en fer veure que hi ha una raó al darrere. Mai hi és.

Això de voler perdre la guerra ha de ser un sentiment dur d’entomar, d’aquells que esquincen per dins. Si hi ha atacs de drons a Moscou, per exemple, persones que t’estimes en poden patir les conseqüències.

— I tant si hi és, aquesta contradicció. I no ho porto bé. [Fa una pausa, se li humitegen els ulls]. Fa un parell de dies els drons ucraïnesos van atacar un edifici de Moscou. Intentaven destruir una base militar, però no van encertar i han acabat esfondrant l’edifici del costat del pis de la meva germana. Espero que la guerra no acabi amb una invasió en territori rus, però tampoc no sé dir com acabarà: senzillament vull que la gent deixi de morir, perquè cada dia moren 1.500 persones.

El llibre, amb el seu periodisme valent, és un monument a la missió sagrada d’aquest ofici, si em permets un moment de solemnitat. Però, a les últimes línies, assegures que el periodisme no salva mai ningú. Que només t’ha salvat a tu mateixa.

— El periodisme no canvia mai les coses. És la gent, la que fa canviar les coses. Els nostres lectors, poden canviar les coses.

Sí, però aleshores cal que estiguin ben informats.

— Ja, però amb això no n’hi ha prou. I els periodistes també haurien de canviar coses. No sé què passa aquí, però a Rússia els periodistes creiem que no ens hem d’involucrar, que hem d’estar per sobre de la situació. En comptes de lluitar contra el feixisme, només l’estem descrivint. I crec que el descrivim prou bé. Penso que he fet un bon llibre, sincerament. Però, ¿és suficient? Òbviament, no.

La visió predominant a Europa és que el periodisme ha de ser objectiu.

— Sí, esclar. Una cosa no contradiu l’altra.

Però si estàs lluitant per una causa, per noble que sigui, el teu rigor pot quedar compromès. Això diu la teoria, almenys.

— Els lectors haurien de saber quin és el teu punt de vista sobre les coses, sí. No necessàriament has de lluitar-hi amb el teu periodisme. Tens temps lliure. Hi ha gent lluitant per la llibertat als carrers. Els doctors que ho fan, no ho fan amb el seu bisturí. I els forners no ho fan armats de barres de pa. El que hem de fer és adonar-nos que tenim poder polític. Perquè, si no ens n’adonem, el nostre poder polític el farà servir altra gent.

“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. És d’un enyorat autor valencià, Joan Fuster.

— Doncs és exactament això. Hem de ser objectius i honorar el periodisme, però sent també ciutadans. El deure professional no anul·la el deure civil. Jo em sento ciutadana, que ha de fer alguna cosa contra el feixisme al meu país. Però és evident que he fracassat. Com a ciutadana, he fracassat.

És dur sentir-te dir això. Després de sobreviure a un intent d’assassinat i de posar la teva vida en risc, ¿com pot ser que sentis que has fallat?

— Perquè ho he fet. Mira’m: soc a l’exili, el meu país està en perill, la gent que estimo està en perill i el feixisme creix. El meu avi va lluitar contra el feixisme i aquests dies em pregunto què diria, si encara fos viu. Mirant la Rússia d’avui, penso que tots hem fracassat. Però jo puc parlar només de mi mateixa i per això dic que jo he fallat. I sobre això d’estar en perill... no crec que canviï res. No és tan difícil, ficar-se en problemes, i no et fa ser més valuosa. Són riscos que assumeixes, preus que pagues. Però no vol dir que guanyis si sobrevius: només guanyes si pots viure la vida que vols. I jo no visc la vida que voldria, així que he fracassat.

Penses en el futur? Com t’imagines la teva vida a cinc, deu anys vista?

— Espero ser ja a Rússia. Però em resulta dur pensar-ho, perquè aleshores albergo esperances. I les esperances et ceguen.

Però és una esperança que veus factible?

— L’esperança mor quan mor la persona. Però sí, espero ser a Rússia, tornar al Nóvaia Gazeta i seure rere el meu escriptori. Sé que no tornaré al passat i que serà ja un país diferent. I el meu diari, si sobreviu, també serà diferent, i jo mateixa. Espero també haver tingut fills, en aquest punt. Que la meva dona i jo puguem seguir lluitant pels drets homosexuals. I que ens puguem casar a la plaça Roja. Per què no?

Alço la copa perquè sigui així. Mentrestant i per acabar, si poguessis entrevistar Putin, quina seria la teva primera pregunta?

— Li demanaria com és que té tanta por de morir. Perquè, per a mi, tot el que està fent ho fa per ser immortal. Vol entrar als llibres d’història, la qual cosa, per a mi, és un mecanisme extremadament estúpid. Sí, li preguntaria sobre la seva por.