Ricard Ustrell: “M’agrada que el món et vagi en contra i tu diguis «va, intentem-ho»”

BarcelonaRicard Ustrell i Garrido (Sabadell, 1990) tanca un 2024 en què ha estat pare per segona vegada, li han donat un premi Ondas per Col·lapse –el seu programa setmanal a TV3– i ha retallat la distància que el separa de Jordi Basté en la cursa pel lideratge dels matins radiofònics. Amb 34 anys acabats de fer i més de mitja vida davant d’un micròfon, Ustrell s’estima més treballar que parlar, però quan parla no fuig d’estudi. La lluita pels convidats, la imatge que projecta, la precocitat en l’èxit o els quadres que (no) penja apareixen en aquesta conversa.

Te’n recordes de l’última vegada que et vaig voler entrevistar, quan jo encara estava a la ràdio, per què era?

— Sí que me’n recordo. Em vas trucar perquè vingués a parlar del meu implant de cabells. I et vaig dir: “Encara no, perquè no ha crescut prou”. És que al principi no saps com anirà. Imagina’t que vinc a parlar-ne, i de cop i volta em cau i soc calb.

Per què et vas voler fer un implant de cabells?

— Jo dic que és l’estupidesa més gran de la meva vida, de la qual estic més content. Vaig fer trenta anys, la meva vida parava, estava a punt de ser pare... Recordo que em vaig operar dels ulls, que també és el millor que he fet a la vida. Soc molt miop, tinc com nou diòptries a cada ull. I vaig pensar que també em tirava a la piscina amb els cabells. Era un moment crític, ja. Veia les fotografies de l’estiu i hi havia una autopista creixent. Me’n recordo, allò que estàs a punt d’entrar al quiròfan, que et rapen tot i et marquen amb un retolador, que vaig pensar: “Doncs tampoc estàs tan malament rapat”, però ja era massa tard.

I la barba, recordes l’última vegada que te la vas afaitar?

— Crec que ho vaig provar un estiu i vaig dir que mai més. És que tinc una cara molt de nen. La barba, des de jove, m’ajudava a creure’m més a mi mateix.

Sempre ha sigut un objectiu per tu semblar més gran?

— Una necessitat, potser. Jo vaig començar a la ràdio municipal, a Sabadell, amb tretze anys, però amb quinze ja estava a RAC105 i amb setze feia d’imitador amb el Clapés. Era un món d’adults i jo em sentia un intrús. I, per tant, d’alguna manera havia de fer coses que tinguessin un valor més gran, perquè no em tocava estar-hi.

Tens 34 anys acabats de fer. Encara et sents un intrús?

— És una bona pregunta. Potser hi ha moments que sí, per com algú et tracta, et mira o et qüestiona pel fet de ser jove. Aquesta cosa sempre de “què ha fet per estar aquí?”. Com si no em mereixés haver aconseguit el que hem fet. Jo he treballat molt, a la vida; jo i tota la gent que hem fet tot el que hem fet junts. I quan et sents qüestionat només pel fet de fer coses, doncs sí que a vegades sento que és això que m’ha acompanyat tota la vida.

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— Segurament el meu fill. Saps què passa amb el segon fill? Que el primer és el primer i que amb el segon et sents culpable de no estar-li donant tot allò que li donaves al primer. A la Lola li fèiem fotos cada dia. A en Joan, potser una al mes. Te l’estimes igual, però te’n sents culpable.

T’han donat un premi Ondas per Col·lapse. Això és el millor que t’ha passat professionalment, aquest últim any?

— No ho sé. Em passa una cosa: que els premis em desestimulen. Quan les coses em van bé, pitjor. A mi em va bé el repte, que no em vagi bé. L’adversitat em va millor. El repte d’aixecar Col·lapse quan no anava bé, allò m’agrada. Encara que ho pateixo molt, també. Que el món et vagi en contra i que tu diguis: "va, intentem-ho i a aconseguir-ho". Allò, a mi, m’agrada molt. I el moment en què ho aconsegueixes...

Llavors te’n canses.

— No ho sé, suposo que no m’estimula tant.

Ara fas dos programes: El matí de Catalunya Ràdio i Col·lapse. Quin creus que serà l’últim que deixaràs d’aquests dos?

— L’últim que deixaré serà El matí de Catalunya Ràdio. Jo soc de ràdio i és el que m’agrada fer. La tele és un accident molt bonic de la meva vida.

Pel que entenc de la resposta d’abans, no deus estar content que a les últimes audiències de ràdio les coses t’hagin anat bé i hagis retallat distàncies amb Jordi Basté.

— Però tenim un repte, encara, que és guanyar Jordi Basté. Tenim moltes coses a fer.

Com llegeixes aquestes últimes audiències?

— Jo vaig dir que era un canvi de tendència i ho crec així. RAC1 és un producte molt ben fet, amb uns professionals extraordinaris que durant molts anys han sigut la ràdio a Catalunya i crec que ara hi ha una alternativa, que és Catalunya Ràdio. Tenim molta feina per fer. La direcció que hi ha ara la vol fer i aquestes audiències ens donen confiança.

Quina és l’última vegada que RAC1 t’ha fet una oferta per fitxar-te?

— No et sé dir l’any, potser fa cinc o sis anys. Era la tercera oferta que em feien.

I sempre has dit que no? Per què?

— Una vegada es va estroncar, diguéssim, i les altres dues no les vaig veure clares.

Es pot saber què t’oferien?

— No... Van agafar un altre programa.

Quina és l’última vegada que has vist o que heu quedat amb Jordi Basté?

— Doncs potser fa dos anys, no ho sé. Abans que m’encarreguessin El matí de Catalunya Ràdio. Ens havíem vist amb amics, ens vèiem en circumstàncies personals, diguéssim, però això va desaparèixer i no ens hem vist més.

I ara no hi ha contacte?

— Molt poc. Crec que em va felicitar per l’Ondas, el Jordi, però no hem parlat més. Ja sap que, quan vulgui, estic encantat de quedar-hi. De fet, el trobo a faltar, en aquest sentit.

Les últimes setmanes, a Espanya, hi ha hagut aquesta nova rivalitat televisiva entre David Broncano i Pablo Motos. Un dia el Broncano explica que el Motos no deixa que els convidats vagin al seu programa i posa un documental de cérvols. Jo et vaig sentir a la ràdio insinuant que a tu t’havia passat el mateix. Vols afegir-hi alguna cosa més?

— Això és una cosa que passa habitualment, no crec que sigui només d’ara ni meva. Però sí que ens hem trobat en aquests dos anys que estem fent El matí que hi ha una certa dinàmica establerta que hi ha certs programes, o un cert programa, que té prioritat. I quan tu intentes fer altres coses, fins i tot portar el convidat després d’aquell altre programa, s’han exercit vetos directament. I això és una cosa que sí que vull denunciar, no per mi, sinó perquè és una falta de respecte a la feina de tot l’equip de producció del programa, una falta de respecte a tot Catalunya Ràdio. Tenim tot el dret del món de ser competitius.

Però l’altra és l’emissora líder i té el programa líder d’audiència. També s’entén que els convidats vulguin anar-hi, no?

— Sí, sí, el convidat que faci el que vulgui. El que no entenc és que algú veti un convidat en un altre programa. Jo no trucaria mai a un convidat per dir-li: “Si vas a un altre programa, no parlaré bé del que estàs fent”, per exemple. I això passa a Catalunya, i crec que és greu que passi. Quan mirem a Espanya ens posem les mans al cap, però no només passa allà. I passa perquè durant molts anys hi ha hagut un poder establert i algú es creu que exercir el poder vol dir això i s’equivoca. El poder ha de ser generós.

Tu no ho has fet mai? A la ràdio o a la tele, en cap dels programes que has fet, no li has dit a un convidat: si vas allà, no vindràs aquí?

— No és “no vindràs aquí”. Es pot entendre que tu lluitis per tenir el millor convidat. Això ho fem tots; ens dona vida, competència i nivell. El problema és que tu vetis un convidat per anar a un altre lloc i que això tingui conseqüències directes per aquest convidat si no ho fa. És a dir: si un convidat decideix anar, no ho sé, a El Periódico, doncs molt bé. Jo puc decidir si el convido o no, perquè potser ja ha passat per tots els mitjans i prefereixo portar un altre convidat. Això no és vetar ningú. L’altra cosa que dic és: si tu vas a El Periódico, durant una setmana t’ensorraré el disc que has fet. Això crec que és un xantatge que no ens fa bé a la professió.

Quin és l’últim cop que has penjat un quadre a casa teva?

— És que no els penjo a casa, jo, els quadres, per això en tinc tants per penjar. Els tinc tots per terra. Una vegada a Menorca, en vaig penjar un.

Dir que no miraries el debat electoral de TV3 perquè havies de penjar un quadre és de les pitjors coses que has fet aquest últim any?

— Sí, però també et diré que em sap molt greu, i encara ara, la reacció que hi va haver per part de molts companys de TV3, que crec que va ser totalment desproporcionada. Va ser un error, una cagada meva, un comentari totalment fora de lloc, però també hi ha hagut presentadors de TV3 que han dit que escolten RAC1 i no hi ha hagut cap comunicat del consell professional. I això a mi em sap greu, perquè són molts anys treballant en aquesta casa.

No conec ningú que hagi treballat o treballi amb tu que en parli malament. T’agradaria caure més bé a la gent que no et coneix?

— Sí, però jo crec que això té a veure amb la tele. Com que jo no sé fer tele, i faig aquesta cara inexpressiva, tampoc m’ha ajudat. Col·lapse segurament m’ha ajudat a mostrar-me més tal com soc, i no d’una manera tan repel·lent.

Hi ha gent que li passa al revés, que cau molt bé de cara enfora, però els que han treballat amb ell no en parlen tan bé.

— Sí, és veritat. He treballat amb gent així, de dues cares. Jo he intentat sempre cuidar l’equip. Potser també hi ha una qüestió generacional, en això. Nosaltres ja entenem que la relació personal és la base de qualsevol relació laboral.

Dos programes i dos fills. Com gestiones el dia a dia?

— La sort de tenir fills petits és que vaig a dormir molt d’hora. A quarts de nou, poso a dormir la Lola, el petit també ja comença a dormir, i a quarts de deu ja soc al llit. A la nit, amb una mica de sort, t’aixeques només un parell de cops, i em llevo a les 5 i 2 minuts. Descansar, per mi, és la clau de l’equilibri. Crec que em dedico més als fills que a la feina. El meu problema és que tinc moltes hores de la meva feina exposades, però fora de l’exposició en treballo poques.

Saps per què la fas, aquesta feina, quin és el sentit últim d’estar tan exposat?

— No ho sé. També soc una persona gaire tímida. Això segurament m’ha donat eines per sobreposar-me a situacions. Quan era petit, feia això pel meu avi, que és la persona que em va introduir a escoltar ràdio. I després quan vaig posar-me davant d’un micròfon, jo em sentia tan admirat per ell, que valia molt la pena. Ara hi ha la meva àvia, que té 98 anys i està estupenda. Això també em manté la il·lusió. I ara cada vegada, aquesta il·lusió, l’estic portant més cap als meus fills.

Quin és l’últim polític amb qui has dinat?

— Carles Puigdemont, fa cosa d’un mes.

T’agrada dinar amb polítics?

— Ho faig poc, però veig que és necessari per la feina que fem. No només per treure’n informació, sinó perquè en un dinar es generen més afinitats personals i això també ajuda a l’hora de demanar una entrevista.

Et veus molts anys més davant d’una càmera o d’un micròfon o et veus dirigint la teva productora?

— Com La Trinca? Sí, però cada vegada que ho dic, agafo un programa i faig més hores de pantalla. M’agradaria desaparèixer de la pantalla i del micròfon, però és que no ho faré, perquè ja em conec.

Llavors digues que no t’agradaria desaparèixer.

— Una mica sí. Tanta exposició hi ha moments que no m’agrada. Ningú està preparat per això. El súmmum de la professió seria: ara aparec un mes, ara desaparec vuit mesos. Però això és impossible.

Quina és l’última cançó que estàs escoltant?

— Please, please, please, de Sabrina Carpenter. M’encanta, molt anys vuitanta.

Les últimes paraules són teves.

— Doncs gràcies, Albert. Saps que em costa molt obrir-me i t’ho agraeixo perquè fa temps que tenies interès en aquesta entrevista.