Entrevista

Anna Simon: "Se’m va acudir penjar una foto a Instagram embarassada. Error, error total"

presentadora de televisió

BarcelonaÉs una de les presentadores més prolífiques de la televisió, amb carrera tant a Catalunya com Madrid. Anna Simon ha tornat recentment, després d'una aturada per una ocasió feliç, com a mestra de cerimònies d'El Tros, un programa amb rerefons agrari de TV3.

El Tros aparella urbanites i ruralites. Quin percentatge d’una cosa o l’altra et sents, tu?

— És molt complicat! Sempre he dit que soc de poble, però no em puc dir pagesa, perquè no he passat la meva infància ni cap part de la vida a pagès, però tampoc a la ciutat. A mi, la ciutat m'estressa molt, em costa moltíssim, de veritat.

Tercera via, doncs.

— A veure: és veritat que les arrels sí que són de pagès. La meva àvia va néixer en una casa de pagès a Sant Llorenç de Morunys i la seva infància va ser guardar un ramat d'ovelles. I els meus pares van néixer tots dos en colònies tèxtils, l'un a Cal Marçal i l'altra a Cal Vidal, tots de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. De petita hi havia anat i m'encantava.

Quina creus que és la teva aportació als programes que presentes?

— Doncs no m'ho he plantejat mai. Suposo que la naturalitat: quan s'ha de riure m'agrada molt riure i fer broma, però quan ens hem de posar seriosos també. I aquest programa m'agrada molt perquè hi ha una mica de tot. Bé, la tònica general sí que és de riure i de divertiment i de hi hi, ha ha, però després també hi ha moments tensos, perquè s'ho prenen molt seriosament, els concursants, i això s'agraeix.

Què en recordes, d'aquella Anna Simón, de 20 anys, que va trobar la seva primera feina a Teletaxi TV?

— Mare meva! És que sembla que fos ahir, eh? De vegades em dic: "No pot ser, no poden haver passat vint anys!"

Cargando
No hay anuncios

Creus que continues sent la mateixa?

— I tant, soc la mateixa. Espero haver après unes quantes coses, però sí que soc la mateixa.

D'on et va venir la vocació de presentar?

— Doncs no en tenia pas, de vocació. Vaig entrar a periodisme perquè m'agradava escriure i m'imaginava treballant en un diari. Vaig anar enviant currículums a tot arreu fins que en vaig enviar un a Radio TeleTaxi: em van dir que no buscaven ningú, però que a la tele potser sí. Va ser l’únic lloc d’on em van trucar. Després de fer un parell de càstings em van dir que sí, que endavant. I vinga.

El teu full de serveis no s’acaba mai: Divendres, Tonterías las justas, Tu cara me suena, Oh Happy Day!, El hormiguero, Zapeando, Persona infiltrada, les campanades... Hi ha hagut algun dia concret en què diguessis: “Ostres, ara sí. Ho he aconseguit”?

— Sempre he estat conscient de ser molt afortunada. M'ho he currat, però també hi ha hagut una mica de sort. Sí que hi ha hagut moments de dir: “Hosti, és que no m'ho crec ni jo”. Com quan era a Tu cara me suena. O quan vaig fer la campanya de les rebaixes d’El Corte Inglés. “Però què faig aquí?”, em preguntava a mi mateixa. Anava per Madrid i veia la meva cara, allà gegant en una lona d’El Corte Inglés, i realment no m'ho acabava de creure. Però també he estat sempre molt conscient que un dia ets aquí i tothom et vol i un altre dia potser no et voldrà tanta gent.

Fins i tot amb el teu currículum pateixes pel futur?

— I tant! A veure, tant com preocupar-me... Però sí que m'inquieta, evidentment. Ara estic amb molta il·lusió amb aquest programa perquè, ho dic de veritat, m'ha agradat molt fer-lo, i m'encantaria que hi hagués una segona temporada. Però també hi ha la cosa de dir: "Bé, i després què?"

Cargando
No hay anuncios

Vens d’una certa aturada, de fet.

— Ara fa dos anys he estat mare i estic molt bé amb la nena, però ja començo a tenir aquell cuquet de recuperar-me a mi una mica, tal com era abans de la maternitat. A mi sempre m'ha agradat molt la meva feina, i, esclar, és inevitable pensar: “Potser en aquest temps que he desaparegut s'han oblidat una mica de mi”. De vegades has de prendre decisions i posar les coses en una balança. I, en aquest moment, va pesar més el fet de poder estar amb la meva filla.

Parlant de família: el papa o la mama? És a dir, Barcelona o Madrid?

— Ui, no, és que... cap! Cap, perquè no m'agraden les ciutats! [riu]

Ja, però mentre a Sant Fost de Campsentelles no instal·lin una gran televisió...

— És que no sé dir-t'ho... Vaig començar aquí i hi vaig estar superbé. Quan em va sortir l'oportunitat d'anar a Madrid, pensava que què havia d’anar a fer, jo, allà: no hi coneixia ningú, ni la ciutat... Però hi vaig estar també superbé, amb la gent amb qui treballava. Madrid t'acull molt bé, potser perquè pràcticament ningú és, de fet, de Madrid! Jo hi he estat molt bé i ara he tornat aquí. En definitiva, on surti una feina que valgui la pena, allà anirem, ara amb tota la família.

I si ara sortís una feina que et vingués de gust i poguessis triar fer-la a Barcelona o a Madrid?

— Ara potser triaria aquí per la comoditat. Ara ja no soc jo sola, la que puja i baixa, així que també he de pensar en una nena que necessita una mica d'estabilitat.

Cargando
No hay anuncios

Quin projecte t'agradaria rebre?

— No m'ho plantejo. Les coses que m'han anat oferint, m'han agradat totes. Potser ara un concurs em crida de vegades l'atenció. És que m'agrada pràcticament tot. Ho gaudeixo tot.

Potser és aquesta la teva virtut: transmetre entusiasme sigui quin sigui el format.

— Potser sí. També diuen que els que ho fan tot, no fan res bé! Sí que és veritat que fa molts anys vaig provar amb un programa del cor i no m’hi veia. No sabia ni de qui parlàvem, la veritat. Parlar de gent i ficar-me en la seva vida m'incomoda.

La figura del presentador ha evolucionat en els últims vint anys.

— Evoluciona tal com evoluciona la persona en si. Vas creixent, vas madurant, vas aprenent... i et vas fotent hòsties, també. Potser canvia la teva manera de fer, però l'essència crec que és la mateixa.

És possible que al lector li sorprengui això de les hòsties, havent estat en programes d’èxit i que tenien to alegre.

— Tota la gent que hem treballat a la tele tenim fracassos al darrere, però dels fracassos també se n'aprèn. Penses: “Mira, era allà dalt i, en canvi, aquest programa no ha durat gens o no ha agradat a la gent”.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha dues sortides teves de les quals m’agradaria parlar, perquè van ser a la francesa. Eres una de les ànimes de Zapeando, però el novembre del 2020, a mitja temporada, vas deixar de sortir-hi, de la nit al dia. El programa no en va donar cap explicació. Què va passar?

— Tenia un contracte amb Antena 3, que es va acabar abans que marxés del programa. Aleshores vam decidir continuar a Zapeando però, sincerament, ja tenia ganes de canviar. I els vaig dir: “Continuo aquí, però us aviso que em ve de gust fer altres coses”. Llavors va sortir l'oportunitat de gravar un programa per a TV3, que era Lloguer a primera vista, i vaig triar. Potser la sortida sí que va ser una mica així, abrupta, però no hi ha mal rotllo, ni per part meva ni per part seva.

Tres anys abans, el 2017, també vas deixar la secció que tenies d'El hormiguero. I tampoc es va explicar. De fet, Pablo Moto va explicar que tornaries quan tinguessis més temps, però aquest dia, aparentment, no ha arribat mai.

El hormiguero és un programa on hi ha molta, molta gent. Hi entren cares, en surten... és un programa molt dinàmic. I la secció també es va anar desgastant. De vegades no hi sortia perquè, per falta de temps, no entrava. O bé consideraven que aquella secció, amb el convidat d’aquell dia, no enganxava massa. Vaig deixar d’anar-hi a poc a poc: de sortir dos cops per setmana vaig passar a un sol cop, després a una vegada cada dues setmanes... fins que la cosa es va acabar.

Però va ser iniciativa teva o seva?

— [Pausa]. Crec que una mica de tots dos.

Hi voldries tornar?

— Si tinc ganes de tornar-hi? Ara mateix em ve de gust fer altres coses.

Cargando
No hay anuncios

I creus que ells tindrien ganes que hi tornessis?

— Doncs entenc que no, perquè si en tinguessin ganes ja ho haurien dit. Però ja et dic, tampoc voldria jo ara... De vegades la premsa treu uns titulars que inciten com el mal rotllo, de fer creure que ha passat alguna cosa. I no, la veritat és que no: me’ls he trobat en vols o en algun lloc i bé, tot bé.

He fet la pregunta perquè hi va haver un 8-M, quan la teva marxa no se sabia encara que era definitiva, en què van fer un vídeo amb totes les dones del programa i no hi sorties.

— D’aquest homenatge, la veritat, no en tinc ni idea.

Carles Capdevila et va entrevistar a l'ARA, fa onze anys. Estaríem a mig camí entre la noia que s’estrenava a TeleTaxi TV i la professional consolidada que tinc ara davant meu. Et va treure dos titulars i m’agradaria jugar a comprovar si encara t'hi reconeixes. El primer és: “Veure'm a la tele em costa”.

— Sí, sí, sí. I onze anys després, em continua costant. No m'acaba d'agradar, veure'm.

Repasses els programes que fas?

— Depèn del programa. El tros sí que el veuré. Però, per exemple, hi ha companys de programes diaris que em diuen que se’ls miren quan arriben a casa. Ui, no, jo això no...

Cargando
No hay anuncios

I el segon: “Mai m'he sentit una sex symbol”.

— També, també. Igual. És que això de sex symbol... Si vas a la tele i tens un equip que et maquilla, i posa els vestits que et queden bé i vas amb talons, és molt fàcil sentir-se sex symbol. Però la realitat de quan ets a casa i et lleves, o estàs fent coses per casa... doncs, no ho sé, em sento una persona normal.

Et preguntava això perquè la pressió estètica, com a presentadora de televisió, deu ser molt forta. I salta a la vista que afecta més les dones que els homes.

— Sí, això sí que ho crec. A veure si ens ho podem treure de sobre! De les dones sempre s'acaba comentant el físic: que si s'ha engreixat, que si s'ha aprimat, que si té arrugues, que si s'ha operat... A veure, que estem fent tele, no concursos de bellesa. Si estàs fent un programa d'humor, ostres, doncs que valorin la teva capacitat de sorprendre, de ser natural, de ser ràpida...

Sovint veiem que les col·laboradores tenen un llistó d’aspecte físic que no és el mateix que el dels presentadors.

— En l'home sí que es valora més el seu talent, de vegades. I la dona.... espero que estiguem en el camí, no?

Pel fet de tenir un cos normatiu i una bellesa canònica has hagut d’esforçar-te més per demostrar el teu talent i trencar clixés?

— A veure, sempre trobes comentaris a les xarxes socials que si ets “la rossa tonta” o que has arribat a una feina per això o per allò altre. Però tu t’has de fixar en l'opinió de la gent que en sap. I que et valora pel que vals.

Cargando
No hay anuncios

T'ho pregunto perquè tens vora de 700.000 seguidors a Instagram: això són molts comentaris diaris. Recordo que, arran d'unes fotos teves als premis Cosmopolitan, vas sortir al pas per dir que ni t’havies tret costelles, ni paties un trastorn alimentari ni havies passat pel quiròfan. T’havies aprimat per un canvi de dieta i punt.

— Esclar! És la vida, no? De vegades m'he aprimat i de vegades m'he engreixat. No hi dono tanta importància, a aquestes coses. Però sí que em rebenta una miqueta el fet d'haver de donar explicacions pel físic. Per exemple, en això dels Cosmopolitan, ostres, que em donaven un premi! Llavors, el fet que algú titulés sobre si m'he aprimat, o sobre si tinc anorèxia, sobre si m'he tret costelles... Hòstia, pregunta'm pel premi, saps? Pregunta'm pel meu esforç de tots aquests anys, pregunta'm com em sento! Que se'm reconegui tot això. I tant de bo, tant de bo arribi el dia que no anem preguntant pel físic d'una dona. Ella ja té miralls a casa, ja sap si s'ha primat o s'ha engreixat.

També has estat molt zelosa de la teva vida privada. En un entorn de màxima exposició com és la televisió, ¿els mitjans del cor t’han deixat tranquil·la?

— Sí, he tingut molta sort, potser pel fet de no entrar en el joc. Mai he dit res ni mai he ensenyat res. I ho agraeixo moltíssim. Se’m va acudir penjar una foto a Instagram, mostrant que estava embarassada, ja de bastant. Error, error total. Van venir dos paparazzis a la porta de casa i s'hi van estar dies i dies. Al final, és que no tenia ganes de sortir de casa i que em perseguís un senyor amb una càmera. Quan va néixer la nena, hi tornaven a ser. I llavors em vaig posar seriosa. La nena no, eh? Va ser molt desagradable. I pensava: "Hòstia, la gent que ha de viure això cada dia..."

Fora mal rotllo i tornem a pagès. Ja per acabar, munyir una vaca o recollir olives?

— Ha, ha! Recollir olives, sempre, sempre, sempre. Sí, és el meu somni de petita. De nena, sempre deia que volia vendre olives. Que volia tenir una parada al mercat i vendre olives. De debò: el tema olives és una cosa que m'apassiona. Munyir una vaca, si s'ha de fer, es fa. Però em quedo amb les olives.