El llistó de Josep Maria Flotats
La promoció del Sense ficció de dimarts a la nit semblava que hagués de centrar-se en les interioritats del conflicte entre l’actor Josep Maria Flotats i el govern de la Generalitat, arran de la seva destitució l’any 1997 com a director del TNC. En canvi, Tot assajant Flotats va resultar ser, per sort, molt més que això. El documental aprofundia en la rellevància d’aquesta personalitat en l’àmbit teatral, i el presentava com una figura única i d’una excel·lència professional que costa trobar avui dia.
L’entrevista a l’actor i els assajos de l’obra que l’ha fet tornar a Barcelona, Voltaire/Rousseau. La disputa servien de fil conductor. Els seus companys, deixebles i professionals amb qui va compartir escenari i projectes coincidien a parlar de l’exigència màxima, de la disciplina de treball, de la concentració obsessiva que porta a experimentar el teatre com un acte sublim, tant per part dels actors com dels espectadors. En el documental hi ha una seqüència sorprenent i insòlita que retrata el tarannà del protagonista. En un assaig de l’obra, Flotats accedeix a la presència de les càmeres del documental per enregistrar el procés de treball. Posteriorment, aquesta intrusió destorba la concentració de Flotats i, un cop acabada la funció, esclata. Està indignat i esbronca els documentalistes per fer-los veure com han importunat la feina. Diu que ha resistit pel compromís adquirit. Veiem Flotats en estat pur i espontani, però, sobretot, enutjat amb ell mateix: “Encara no he après a dir que no”.
En el documental hi ha un subtext permanent. El director parla de la importància de la dicció, de la projecció de la veu, del sacrifici professional com a forma de respecte a l’ofici. Entre línies, ens estan dient que això s’ha perdut o escasseja. Tot assajant Flotats ens parla també de la degeneració de la cultura de l’esforç i de com el llistó de Josep Maria Flotats determinava, en part, el paisatge teatral i cultural del país.
El documental va encertar en el contingut però no tant en el plantejament narratiu. La veu en off, innecessària, atorgava al relat una artificialitat passada de moda, un enfocament antic de publireportatge. Tampoc hi ajudava el guió. No es pot començar la història amb un “Nascut l’any 1939, la seva vida ha estat un viatge constant...” Un relat cronològic de manual propi d’un vídeo explicatiu d’un museu passat de moda. No es poden fer servir aquests recursos caducs per retratar un personatge que, precisament, s’ha caracteritzat per tenir una mirada que va més enllà del que és previsible i convencional. També va ser injust per a Joan Font, director de Comediants, deixar-lo sol com a únic testimoni discrepant en l’homenatge.
Més enllà d’aquests detalls, però, Tot assajant Flotats demostra la grandesa del personatge quan, a partir de la seva figura, es pot fer reflexionar l’espectador sobre la qualitat del teatre, l’estat de l’ofici, els vincles enverinats de la gestió amb la política i el panorama cultural del país.