Molta gent va conèixer la història de la terrible massacre de Tulsa gràcies a la (notable) sèrie Watchmen, tot i que es tracta d'un dels atacs racials més sagnants en la història del Estats Units: entre 100 i 300 morts, tot un barri destruït –incloent-hi bombardejos aeris– i 10.000 veïns sense casa. Aquests dies es compleixen cent anys de l'esdeveniment i és pertinent examinar el paper de la premsa en tot plegat, tant com a instigadora dels fets com després a l'hora d'enterrar aquell episodi vergonyós. I val la pena fer-ho no només com a exercici històric, sinó per comprovar de quina manera algunes de les tècniques utilitzades són lamentablement vigents avui en dia. Som-hi.
En l'origen de la massacre hi ha l'acusació a un noi negre de 19 anys, Dick Rowland, d'haver agredit sexualment una noia de 17, blanca, en un ascensor. El cas va acabar desestimat, però mentre feia el seu recorregut judicial, el Tulsa Tribune va publicar un editorial en el qual preveia el linxament de Rowland. I qui diu preveia, esclar, diu instigava: el diari havia publicat el cas en primera pàgina, amb un titular incendiari, després d'anys d'atiar l'odi racial contra els negres. L'editor, Richard Lloyd Jones, era un xenòfob sense escrúpols propagandista del Ku Klux Klan que només incloïa històries protagonitzades per negres al seu mitjà si alimentaven el seu relat que es tractava d'una raça inferior i lligada inexorablement a la delinqüència. Quan veterans de la Primera Guerra Mundial van acudir als jutjats per demanar permís per protegir Rowland de la turba que volia entrar al calabós per executar-lo, la negativa que van rebre va provocar un aldarull. Algú va disparar un tret. I la resta és història. Però si algú vol consultar com ho va explicar el Tribune, ho tindrà difícil: el diari va esborrar les seves traces. Continuem demà.
