Llepar i llepar fins que s’enceti la nafra

Quan un gos es fa una ferida, el més pietós és col·locar-li una campana de plàstic, per evitar que el zel a l’hora de llepar-se la nafra acabi provocant un mal major. Un sector de la premsa té aquesta síndrome de l’animal ferit, quan parla d’ETA: es resisteix a deixar que el tall es tanqui i cicatritzi de manera natural. Fixem-nos en el següent titular que l’Abc col·locava en portada aquest dilluns: “L’acostament d’etarres despulla les mancances de les presons basques, que es converteixen en un polvorí”. Un cop llegeixes la notícia –i, sobretot, mires altres mitjans– descobreixes que es tracta d’un simple conflicte laboral. I, sobretot, que no té res a veure amb el grup armat sinó amb el fet que, ara fa tres anys, es van transferir les competències de presons al govern basc. I que alguns dels complements que cobraven els seus funcionaris per la perillositat associada a treballar amb membres del grup armat ja no hi són, ja que fa anys que ETA ha abandonat la via violenta. L’Abc parla de saturació als centres penitenciaris, que és contradictori: la dreta donava per fet que el canvi comportaria una allau de tercers graus per als etarres, així que calia preveure menys densitat de població reclusa. En canvi, he trobat ben poca informació en els mitjans de la caverna sobre com un jutge va haver d’investigar una possible vaga encoberta de funcionaris, quan 73 treballadors de la presó de Zaballa van agafar la baixa en molt poc temps.

És probable que els funcionaris tinguin motiu de queixa, perquè la població reclusa ha augmentat un 24% i les places que el govern ha pressupostat per fer-hi front no arribaran aparentment fins al 2027. Però l’Abc agafa un mer conflicte laboral i hi embolica ETA perquè sí, perquè toca anar llepant la ferida infinita.