Els límits del ‘Zona Franca’ (i els de TV3)

1. Els límits de l’humor són com les fronteres dels països: línies artificials que els humans anem decidint al llarg de la història on les pintem. La majoria dels casos, a hòsties.

2. La interpretació dels límits de l’humor sempre és subjectiva. A partir d’aquí, un director de mitjà té la responsabilitat de determinar per on passen aquests límits, en el moment present i per a la comunitat a la qual s’adreça. Ara bé, a mesura que pinta la ratlla, en paga sempre un preu. Mai no acontentarà tothom. Ha de triar.

3. El cas del Zona Franca mostra el conflicte generacional sobre quines han de ser les línies vermelles en l’humor. Per als més joves, nadius de la sobreabundància de missatges de l’era digital, qualsevol iconografia és vàlida per fer broma, perquè el passat es mira sovint a través d’una distància irònica. L’esvàstica que apareixia en pantalla era un mem d’internet, una forma d’humor que es descodifica diferent segons el grup d’edat. 

4. El xoc cultural, però, no és l’única derivada del cas. Aquest gag hauria passat desapercebut si el destinatari hagués estat Vox en comptes del PSC. ¿El problema és, per tant, l’estructura intrínseca del gag, amb l'esvàstica, o el fet de disparar-lo contra el PSC? 

5. Encara que el director de TV3 hagi assumit en solitari el pes de prendre la decisió d’expulsar Manel Vidal, és inevitable que s’encengui l’alerta de la ingerència política a la televisió pública.

6. Utilitzar referències nazis per fer humor no suposa automàticament banalitzar el nazisme. ¿Existeix la banalització de la banalització del nazisme? ¿I la dictadura de la literalitat?

7. TV3 s’ha llançat a la reconquesta de dos públics perduts: el dels joves sobiranistes post-Procés i el dels (diguem-ne) constitucionalistes no-bel·ligerants. El present conflicte suggereix que potser no són recerques compatibles. I TV3 ha triat. Caldrà veure si passa factura. 

8. El Zona Franca, amb el seu humor frontalíssim, és un espai anòmal en un canal públic –per força més limitat de discurs que una privada– perquè Catalunya també és una anomalia. TV3 ha d’assumir programes que, en un paradigma normalitzat, trobarien altres aixoplucs. John Oliver o Bill Maher les diuen tan grosses o més que Vidal, però des de la HBO, esclar. Si es permet a un programa de TV3 explorar els límits, cal assumir que hi haurà esgarrinxades. Això sí, garantint que es dispara contra tothom.

9. No, la solució no és marxar a 8TV, mentre l’audiència del canal sigui irrellevant.

10. ¿Podrà el Zona Franca seguir defensant la seva anomalia, que és justament la seva raó de ser, amb l’autocensura quasi inevitable que es deriva d’un episodi com aquest? Uf, difícil.