Leticia Dolera: “Vaig escriure un llibre de feminisme i hi ha molta gent a qui li molesta”

BarcelonaDesprés de debutar a la direcció amb Requisitos para ser una personal normal, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) fa el salt al món de les sèries amb Vida perfecta (Movistar+), una comèdia generacional sobre tres amigues que es replantegen la seva existència. Tot i estar esquitxada per la polèmica per haver prescindit d’una embarassada Aina Clotet per interpretar un dels personatges principals, la sèrie va triomfar al festival Canneseries, on es va endur el guardó a la millor ficció i a la millor interpretació per a les tres protagonistes.

Per què vas voler que la teva primera sèrie parlés de dones de 30 anys?

Amb els personatges de Vida perfecta podia parlar d’allò que m’inquieta i de les preguntes que em faig, que tenen molt a veure amb el fet de madurar, de trobar el teu lloc a la vida, i reflexionar sobre com creixem amb una idea intel·lectual del que és la família, tenir fills, l’amistat, l’èxit i el fracàs. ¿Què passa quan portes totes aquestes idees a l’estómac, a la vida real? Moltes vegades xoquen amb el que estàs vivint. Em va sortir fer-ho a través de tres noies d’entre 30 i 40 anys.

La generació actual està més frustrada que la de les seves mares o àvies?

Crec que les nostres mares i àvies es feien les mateixes preguntes que nosaltres, el que passa és que la societat no els donava l’oportunitat de tenir respostes més diverses a aquestes preguntes. Tinc la sensació que la nostra generació està al mig, perquè hem tingut una infància i adolescència amb un imaginari molt concret i ara, en l’etapa adulta, ens trobem que aquest imaginari es va obrint. Però encara tenim aquesta herència i no se ben bé què farem amb aquestes preguntes que poden tenir tantes respostes. Al festival de Canes, un grup de senyores de 70 anys van venir a dir-nos que els havia emocionat molt la sèrie i que sentien que parlava d’elles, i això em va impressionar. També m’ha passat amb molts homes. En realitat, igual que jo m’emociono i m’identifico amb pel·lícules protagonitzades per homes i em poso a la pell del personatge masculí, també hi ha homes que es poden posar perfectament a la pell de dones i del seu viatge emocional.

Has volgut fer pedagogia de temes dels quals no es parla gaire com, per exemple, el part?

La sèrie intenta parlar de tot des d’un punt de vista realista i tan naturalista com sigui possible. El part em sembla un gran tema. Per poder dirigir aquella escena vaig estar a urgències i em van deixar entrar a dos parts. Com a directora, volia saber com dirigir una escena per la qual han passat moltes dones però que jo no havia viscut. Vaig al·lucinar amb el fet biològic de parir. Vaig pensar “Com pot ser que les dones no siguin les presidentes del món?”.

Sempre vas saber que tu series la protagonista?

Sí, així com Requisitos para ser una persona normal la vaig fent pensant que mai la interpretaria, aquí em va sortir de manera natural. De fet, part de la personalitat de la María està inspirada en la meva personalitat. Però portada a l’extrem, eh.

Creus que, pel fet d’expressar les teves opinions, les teves obres es jutgen amb més severitat?

No ho sé, això li hauries de preguntar a la gent que jutja. Si és així és una llàstima. Quina pena que no s’apropin a una ficció amb una mirada més neta! Qui no la vulgui veure perquè no li semblen bé les meves idees o perquè he escrit un llibre sobre feminisme... Què hi farem? Llibertat d’expressió i llibertat de mirar o de no mirar.

Et va arribar a superar la polèmica amb Aina Clotet?

No ens podia superar. Hi havia un projecte en què treballaven 80 persones i jo n’era la directora i havia de seguir rodant. A més, estava davant i darrera de la càmera.

Però vas sentir que s’estava sent injust amb la sèrie?

He après moltes coses del poder dels mitjans de comunicació i de com donen una rellevància mediàtica sorprenent a les onades d’odi a Twitter, si tenim en compte que només un 10% de la població utilitza la xarxa. Però també va ser una experiència que va unir molt l’equip. Si bé a les xarxes i a segons quines columnes d’opinió vaig rebre molt d’odi, al rodatge vaig rebre molt d’amor. La sèrie parla per ella mateixa. La veus i entens perfectament que una dona embarassada de sis mesos no podia fer aquest paper. Jo sé que el titular era molt morbós i donava molts clics, perquè podies dir “per fi desemmascarem la feminista”. Jo no porto cap màscara ni tinc cap estratègia: vaig començar a parlar de feminisme fa cinc anys perquè em vaig despertar i el meu procés és el de moltes. Sí, jo vaig escriure un llibre sobre feminisme, igual que al 8-M hi ha gent que fa pancartes, però hi ha molta gent a qui això li molesta.

Falten sèries que expliquin la realitat de les dones?

Em sembla molt pedant dir que sí perquè jo he fet una sèrie sobre dones. Crec que el millor és veure què es fa i agafar les dades de Dones Visuals i l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audivisuals (CIMA). Si mires les dades, objectivament veus que hi ha un desequilibri i que el relat encara està masculinitzat. Volem igualtat real, no només fer projectes que guanyin premis, també que puguem fer projectes mediocres. Tenir èxits, però també fracassos i projectes que són a terra de ningú, igual que molts directors.