L'estratègia Serengueti (i com evitar-la)

BarcelonaLes zebres ho tenen magre a la sabana africana. La varietat de depredadors és tan bèstia que el millor que poden fer és formar un tumult: el seu pijama de ratlles confon els atacants, que no saben contra quants animals s'enfronten i acaben optant per altres preses més assequibles. Les lleones també poden intentar separar un individu del ramat. Aleshores la seva conversió en aliment és molt més segura.

El científic Michael Mann ha encunyat el terme 'estratègia Serengueti' per definir el que fan alguns depredadors periodístics de la veritat –branca negacionistes del canvi climàtic– amb els científics que els resulten molestos. Sap de què parla: va patir durant anys els atacs que buscaven desacreditar-lo a ell personalment com a via per acabar debilitant el conjunt d'estudiosos del clima que alertaven de la necessitat d'un canvi d'actitud de l'home respecte al seu entorn. Ara els lleons negacionistes, segons llegeixo al 'Guardian', l'han presa amb el doctor Thomas Karl. En un article al 'Mail on Sunday', atacaven durament el doctor Thomas Karl de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels EUA. La llista d'incongruències és tan extensa, que podria omplir ben bé un parell de 'Pareu màquines'.

Prefereixo centrar-me en l'estratègia de solució: fer pinya, agrupar-se. Els diaris han de prendre consciència que els felins que volen desacreditar la ciència són tan variats com a Serengueti. Defensar la ciència no és només una qüestió de responsabilitat social: hi ha en joc la mateixa noció del que entenem com a realitat. La ciència és una vacuna contra la fal·làcia "jo tinc la meva veritat, tu tens la teva". Perquè és un mètode, mogut pel rigor. Com hauria de ser el periodisme. Defensar la ciència, doncs, és defensar també la mateixa existència del periodisme. Hi ha obscurantistes d'ullals esmolats que aguaiten.