L’esport que ens agrada llegir

Recordo perfectament el dia en què vaig decidir que no tornaria a comprar-me una revista de running espanyola: va ser tot just després de fer una comparativa a consciència entre dos exemplars del juliol de dos anys diferents i descobrir que el contingut era exactament el mateix. Només havien canviat la portada, les cròniques de curses del mes anterior i alguna secció esporàdica. La resta era sospitosament calcat: què calia fer per combatre la calor, consells nutricionals, alternatives a l’asfalt, tècniques d’estirament i un aparador de roba adequada per córrer a l’estiu. Collons, si és que fins i tot l’editorial era pràcticament el mateix que el de feia dotze mesos.

Si fa no fa passava el mateix amb les de ciclisme. Més que revistes, l’únic que podies trobar als quioscos catalans fins fa un parell d’anys eren catàlegs promocionals per a aficionats conformistes. Publicacions dissenyades i maquetades per un invident el contingut de les quals es pot endevinar sense cap problema segons el mes que toqui: una guia per etapes del Giro, el Tour o la Vuelta, entrevistes de plantilla amb ciclistes professionals i anàlisis de bicicletes que semblen dictades i escrites per l’agent comercial de cada marca.

Sempre m’havia preguntat com era possible que els diaris fossin capaços d’oferir seccions d’esports potents, amb grans signatures i reportatges d’interès, i, per contra, les publicacions especialitzades fossin tan mediocres i mandroses. Una tendència que, per sort, al nostre país va començar a canviar amb l’arribada de Panenka o PanenkaLíbero, o, ja una mica més endavant, Volata, focalitzada en el ciclisme. Volata Una alenada d’aire fresc per a tots els que estaven farts de rumors sobre fitxatges que mai acaben de produir-se, subjectivisme de primer de hooligan, fullaraca al servei d’un equip o cròniques planes sobre marxes cicloturistes que només interessen als que hi participen.

L’Olga Àbalos, directora de Volata, explica: “Nosaltres sobretot trobàvem a faltar una percepció més cultural i humanista del ciclisme, que anés més enllà del discurs de les classificacions i darreres novetats tècniques”. Això s’ha traduït en una publicació vibrant, compromesa i activa, que ja porta set números, en què es parla amb la mateixa passió i rigor de Bradley Wiggins, el ciclocròs o l’equip femení de ciclisme de l’Afganistan. Segons Àbalos, “un parany habitual és veure el ciclisme -o qualsevol altre esport- com una bombolla independent de la realitat social”. “El ciclisme, com a activitat humana, està fet per persones, i cada persona té les seves circumstàncies, passions, frustracions, gustos, etc. A més, no deixa de ser una activitat amb unes conseqüències econòmiques i socials. Si parles de l’esport relacionant-lo amb totes aquestes variables humanes i culturals tens com a resultat un discurs molt més ric”, afegeix.

El ciclisme és, amb diferència, l’esport que aglutina més revistes d’autor (i que em perdonin l’etiqueta els seus editors) a la resta del món. I a més a més el mercat està ben repartit: les britàniques Rouleur o Rouleur Mondial, que edita la marca de roba ciclista Rapha i que acaba de guanyar el premi D&AD, la belga Bahamontes, la neerlandesa Soigneur, la nord-americana Peloton, la noruega Bikevibe o la sudcoreana BahamontesSoigneurPelotonBikevibeFar Ridesón capçaleres que s’allunyen del clixé i aposten per una mirada més personal, elaborada i profunda. I ho fan amb tot el que servidor li demana a un mitjà en paper del segle XXI: reportatges interessants i creatius, disseny elegant, fotografia acurada i una mentalitat oberta i integradora que va més enllà de l’esport pur i dur i que permet tractar aspectes culturals, socials o polítics lligats d’una manera o altra amb les dues rodes.

Far Ride, per exemple, té com a leitmotiv el viatge interior. El ciclisme com a via de descobriment i exploració geogràfica i personal. Cada número està format per una selecció de rutes repartides per tot el món, i el relat se centra en les sensacions i emocions íntimes de qui ha rodat per aquelles carreteres. Textos sensorials i introspectius on les heroïcitats d’una sortida qualsevol transmeten bellesa, serenor i emotivitat. “Hi ha una sèrie de codis d’emoció en el ciclisme -afirma el seu editor, Sogon Yoon-. Ho pots expressar en molts idiomes, però hi ha un sentiment comú que compartim i entenem tots els ciclistes, al marge de la nostra procedència o de la bici que tinguem. Quan vaig començar Far Ride no coneixia cap publicació que focalitzés tota l’atenció en això”. Per a la directora de Volata, una publicació independent et permet “ser molt més creatiu, experimentar amb els formats, investigar, parlar de coses que fins ara no es podien considerar part del relat ciclista”. “Però això -continua- també t’obliga a fer un esforç per escriure millor i evitar els tòpics de sempre (agonia, èpica, gesta...), que cal admetre que donen molt de joc”.

El futbol és l’altre gran protagonista d’aquest creixement imparable de publicacions esportives amb ambició literària. La japonesa Shukyu, fascinant revista que dedica cada número a un concepte temàtic, la francesa So Foot o les britàniques The Blizzard o The BlizzardPickles no només lluiten contra mitjans de gran tirada i bon suport publicitari, sinó que ho fan des de propostes força allunyades del consum popular. I no sorgeixen tant pel desig d’intel·lectualitzar el futbol com per la necessitat de donar a l’esport rei plataformes periodístiques on es pugui aprofundir, investigar i contextualitzar el seu passat i present.

En l’àmbit del running segurament la pràctica esportiva que més ha crescut a escala popular en els darrers anys, és especialment il·lusionant i esperançador que també hi hagi hagut petites revoltes. La britànica Like The Wind o la nord-americana Meter per exemple, han canviat de dalt a baix el paradigma de la revista de running. No hi trobareu plans d’entrenament, ni tampoc anàlisis complaents de la nova sabatilla de moda, ni per descomptat articles reciclats de números endarrerits. Les dues publicacions busquen els testimonis en primera persona i les històries personals dels corredors, lluny dels tòpics més trinxats del gènere, i ofereixen un producte molt més íntim, proper i inspirador. Com diu Simon Freeman, editor de Like The Wind : “Volíem una revista que reflectís el fet que córrer és una manera de viure, i no només una activitat en la qual prenem part. Ens interessa més què porta la gent a anar més enllà dels seus límits i com els corredors responen als alts i baixos d’aquest esport. Tenia la sensació que aquest vessant del running no s’estava tractant en les capçaleres convencionals”.

Revolució total

Però si alguna publicació ha revolucionat del tot el periodisme esportiu de quiosc, és Victory Journal Tot el que envolta aquesta revista novaiorquesa és fascinant, brutal i engrescador: des del format, que recupera la idea de diari de grans dimensions, fins al disseny, que la converteix en la revista esportiva més bonica del planeta, passant pels continguts, un hipnòtic viatge poliesportiu a aquelles històries que no hauràs llegit en altres mitjans. Victory Journal és la sublimació i el perfeccionament del que fan altres monstres en aquesta categoria, com la francesa Desports una delícia que tant et pot dedicar un número sencer al rugbi com un altre a la relació entre cinema i esport, o l’australiana Good Sport que intenta recuperar un concepte molt clàssic. És una lliga, la poliesportiva, en la qual també ha decidit jugar amb empenta la catalana Fosbury una esplèndida revista digital on es parla de tot menys de futbol i que vol fer el salt al paper mitjançant el crowdfunding. Estic segur que ho aconseguiran.

Perquè, com explica Simon Freeman, de Like The Wind : “La gent cada cop s’identifica més amb els seus objectius i decideix invertir-hi. Això vol dir que la majoria volen qualitat, i els editors independents, que sobretot tenim passió incondicional pel que fem, no estem disposats a comprometre la qualitat a canvi d’abaratir les despeses per tirar més exemplars. Si vols un pla d’entrenament per a una marató o una ruta ciclista els pots trobar a la xarxa en qüestió de segons. Però si el que vols és asseure’t al sofà, relaxar-te amb un cafè i alimentar la passió pel teu esport preferit, aleshores necessites una revista ben parida. I això es el que intentem fer tots nosaltres”.