Lena Dunham i companyia deixen de ser ‘Girls’
BarcelonaPeter Pan ja no du malles verdes i una ploma al cap. Ara és dona, hipster, amb trastorn obsessivocompulsiu, veïna del barri novaiorquès de Greenpoint i respon al nom de Lena Dunham. Però, fins i tot al segle XXI, Peter Pan ha d’acabar creixent. I Dunham i les seves amigues estan a punt d’ingressar -ni que sigui amb una mica de retard- a la vida adulta com a membres de ple dret: Girls arriba al seu final amb l’estrena de la sisena i última temporada aquesta nit (tant als Estats Units com a Movistar+). Es tanca així una sèrie que ha sigut punta de llança de les dramèdies protagonitzades per persones en estat de transició.
“Abans de Girls tenia zero identitat, zero amor propi i una urgent sensació de desig creatiu incontrolat que em feia suar a la nit en llits aliens, mentre em preguntava per què la meva vaga afirmació sexual no era suficient per sentir-me humana”, explicava en la presentació d’aquests últims capítols Dunham, guionista, productora, directora i protagonista d’una sèrie que, a més, està basada en les seves experiències reals. “Quan fa sis anys vam rodar el primer capítol de Girls, no m’imaginava que em podria sentir tan realitzada amb el procés de crear art, de col·laboració, d’expressió honesta. Amb aquesta sèrie he desenvolupat la meva identitat, he guanyat una espècie de família, he començat la meva vida adulta”.
Però a la sèrie, el personatge de la Hannah encara no ha madurat del tot. Certament ja no és la caricatura una mica insofrible del principi però, tal com ella admet en aquesta temporada, encara li costa mantenir relacions sanes amb la gent, acceptar el seu cos o professionalitzar-se com a escriptora (per bé que els nous capítols comencen amb el seu fitxatge per a una revista literària cool ). La segueixen acompanyant, esclar, les seves companyes d’armes: la Marnie, cantant de talent no refermat i generadora de caos sentimental al seu voltant. O la Jessa, l’aparent passota hipersexual que encara no sap com seguir sent amiga de la Hannah després d’haver començat a sortir amb el seu ex. I la Shoshanna, la més nena de totes -començava la sèrie encara verge- i a qui vam veure la temporada anterior perdudíssima al Japó.
Amb tot, i a diferència de la cinquena temporada, que era la més coral de totes, aquí la Hannah torna a agafar el màxim protagonisme i en un dels episodis fins i tot és l’única girl que hi apareix. I de nou enarbora la bandera de la normalització dels cossos no canònics a Hollywood: un capítol se’l passa pràcticament tota nua, recordant l’espectador que els cossos venen en una varietat de formes que la televisió rares vegades recull. Lena Dunham tanca d’aquesta manera el seu manifest millennial mantenint la combinació d’autoparòdia i veritat despullada que ha convertit la sèrie en memorable.
