Leibovitz ha colat un gol a Felip VI o ha sigut a l'inrevés?

Amb el cartell de Barceló pels 125 anys del Barça hi va haver riota. I aquest és l’èxit de l’artista: sacsejar i provocar conversa. També Annie Leibovitz ha aconseguit aquests dies que el seu doble retrat de Felip i Letícia transcendís i sigui una obra ja icònica, que formarà part de l’imaginari col·lectiu entorn dels actuals reis. N’hi ha que hi veuen, en la composició bigarrada i una mica torta de la fotògrafa, una crítica a Felip VI. Certament, apareix com a figura fosca (més que greu), en gran contraposició amb una Letícia lluminosa i més afermada a terra. El futur és femení, sembla expressar l’obra. Però precisament perquè som en el terreny de l’art, hi ha llibertat perquè cadascú hi acobli la seva interpretació personal. ¿Leibovitz ha colat un gol, com aquells pintors de cort que subtilment deixaven lliscar crítiques a la institució que intentava comprar-los? Evidentment només podem especular-ho, ja que l’artista s’escudarà en l’autonomia de l’obra, que parla per ella mateixa. 

Jo tendeixo a pensar, tanmateix, que no ha estat el cas. O, més ben dit, que si Leibovitz ha deixat el seu comentari en aquest retrat heterodox, el poder segueix retenint la paella pel mànec i guanya, en el llarg termini, la partida. Encara que la seva estampa no sigui la que veuríem en un segell de correus, o en un retrat hagiogràfic clàssic, la mera existència del retrat, i la seva conversió en un objecte discutit pel poble, fa que es pugui considerar que l’encàrrec ha complert el seu objectiu. Al final, els bufons feien burla de reis i cortesans, però sempre dins dels límits del seu patrocini. I aquelles proves de magnanimitat i cintura política, en realitat, no eren sinó la manera d’incloure fins i tot la crítica al règim dins del mateix sistema. I Felip VI atresora molts defectes, però de comunicació en sap un niu.